La memòria viscuda em transporta a aquelles nits de Nadal de la meva infantesa, vora el foc tot fent cagar la tronca.
Recordo als de casa fent les feines quotidianes de cada dia, menys padrí que s'entregava de ple a fer que fos un dia especial i diferent. S'aixecava ben aviat i em cridava per anar a la llenyera a triar la tronca més grossa i amb un bon forat, després d’això la posaven sobra les cendres del foc colgat la nit abans, perquè anés escalfant-se.
Tot aquest ritual ens ve de lluny; els nostres avantpassats, a fi d'allargar la celebració de la nit de Nadal, deurien posar uns bons troncs al foc que atiaven per tal de mantenir-los encesos; i entre les guspires i el fum, i tot menjant ous amb botifarra i dolços torrons, van anar sorgint les cançons, que a truca d’anys esdevindria l’escenificació de la tronca.Aquest realisme màgic forma part del nostre imaginari col·lectiu, que generació rere generació hem anat adaptant.
Padrí morí un 27 de desembre, aquella nit de Nadal no va poder baixar al foc. Des del llit estant compartíem engrunes de torrons i el secret de la tronca, que perdurarà per sempre.