ENGRUNES DE RECORDS

La memòria viscuda em transporta a aquelles nits de Nadal de la meva infantesa, vora el foc tot fent cagar la tronca.

Recordo als de casa fent les feines quotidianes de cada dia, menys padrí que s'entregava de ple a fer que fos un dia especial i diferent. S'aixecava ben aviat i em cridava per anar a la llenyera a triar la tronca més grossa i amb un bon forat, després d’això la posaven sobra les cendres del foc colgat  la nit abans, perquè anés escalfant-se.

Tot aquest ritual ens ve de lluny;  els nostres avantpassats, a fi d'allargar la celebració de la nit de Nadal, deurien posar uns bons troncs al foc que atiaven per tal de mantenir-los encesos; i entre les guspires i el fum, i tot menjant ous amb botifarra i dolços torrons, van anar sorgint les cançons, que a truca d’anys esdevindria l’escenificació de la tronca.

Aquest realisme màgic forma part del nostre imaginari col·lectiu, que generació rere generació hem anat adaptant.

Padrí morí un 27 de desembre, aquella nit de Nadal no va poder baixar al foc. Des del llit estant compartíem engrunes de torrons i el secret de la tronca, que perdurarà per sempre.

DESCONFINAMENT

Un aire suau, em porta olor de noves flors que es barreja amb l'escalforeta del sol que es desperta.
Avui primer día de l'anomenada fase zero, molta gent ha sortit al carrer amb cautela i el temor de que el virus no rebroti.
La por no ens pot paralitzar. Com espectadors i participants alhora, som responsables dels nostres actes.
Així és com a poc a poc, amb ganes de sortir d'aquest impàs, tornem a trobar-nos al carrer.
Confinats dins de casa hem après a escolta i descobrir el veí del costat mirant-lo des de lluny i fer xarxa  sentint empatia amb les històries de dolor que ens arriben. Formant part de la comunitat, dia rere dia a les 8 del vespre des del balcó, aplaudim a totes les persones del servei sanitari, per tot el seu treball i esforç salvant vides.
Més endavant quan tot això s'hagi acabat,  amb tota la nostra valentia quotidiana, lluitarem per construir un món més humà i saludable. Fent possible que la natura continui obrint-se pas.

NOIA A LA FINESTRA

Aquesta foto em recorda la meva  besàvia sentada al balancí, encara ara quan la miro, torno a sentir aquella història que em deixava bocabadada.

Quan era petita, hi va haver una epidèmia i tots ens vam haver de quedar a casa durant dos mesos. Ens passàvem el dia sortint al balcó i mirant per la finestra tot compartint les nostres rutines diàries amb el veïnat.

Tot allò que ens passava semblava un malson, escoles buides de nens,

hospitals plens de malalts,

funeràries saturades de morts sense un adéu.  I cada dia a les 8 del vespre, tothom aplaudia al personal sanitari que eren els nostres salvadors.

Mentre, anaven passant els dies tot desitjant que això s'acabés aviat i poder

tornar a sortir als carrers silenciosos que ens estaven esperant.

DES DE CASA

Tothom confinat,
queda't a casa,
per lliurar la batalla.

Des de la finestra fem comunitat, i
amb el ressò de lluites compartides
buidem els carrers,
per guanyar la batalla.

LA MARE

Sento la teva veu que em crida: "nena",
només les mares tenen la màgia
de fer-nos sentir nenes i nens, sempre.
Quan la mare ens deixa,
perdem aquest privilegi.

EL PARAIGÜER

El paraigüer sap que aquest estri,
més enllà del seu ús,
servirà d'amagatall
de petons festejadors.
Amb aquest aire romàntic
se'l mira tot sorneguer,
sabedor del seu valor afegit.   

RECORDANT EL PASSAT

Quant l'estat d'ànim trontolla,
busquem un rastre d'allò
que ens feia sentir vius i
anhelem l'aleteig d'aquells somnis,
per canviar i creure que encara
tot és possible.

SOM-HI

EL CONCERT

Tancats en aquesta habitació, abans de començar el concert, tots estan pendents d'afinar els instruments.
Inesperadament aflora el so rovellat d'una corda malmesa. Ningú s'atreveix a parlar i el neguit augmenta cada segon que passa.
Amb el concert esguerrat la melodia dels propis sentiments s'escola per tota la sala.

INTERIOR D'UN CAFÈ

Asseguda en aquest bar, l'olor em transporta a l'essència de tot allò que ens feia sentir vitals; el record assedegat  convida a viatjar, inundant la ment d'històries d'aquells anys de joventut, quan bevíem agermanats i res podia aturar els nostres somnis rebels.  

DOBLE RETRAT

Mirant aquest retrat, recordo tots els anys que han passat des de aquell vermut literari on ens vam conèixer, i va suposar un punt d'inflexió a les nostres vides.
Després de tant de temps, segueixo sentint que continuem escrivint la nostra petita història quotidiana, mentre sento com em crides: Què fas? fa estona que no et veig, vine a arrecerar-te al meu costat.

NÚVIA I NUVI

Aquest anunci de nuviatge, exterioritza una relació  carregada de convencionalisme, que ni ells ni ningú sap quant durarà.
Només saben que quedarà aquest retrat, resistint al desgast del temps. 

OBRES DE SIXENA

- Shiiit silenci, escolta, ho sens? quin enrenou.
- Que volen aquesta gent, que venen de matinada?
- Potser han canviat els torns de la neteja?
- que t'empatolles?  mira'ls com van vestits
- hui, hui quin pànic
- ai! algú m'està agafant, no puc respirar,
- a mi m'han trencat un dit,
- tot em dóna voltes, m'han posat cap per avall,
- amb aquesta velocitat, rodolarem i acabarem fets miques
- on carai ens porten?

- Silencio!!!! que sois unos quejicas como vuestros amigos catalufos. 

NIT DE REIS

Regirant el fons d'armari, trobo aquest leotards vermells, la seva olor em transporta aquells dies d'hivern quan érem canalla i ens trobàvem al carrer per jugar; junts descobríem molt aviat qui eren els Reis; aquest secret el manteníem amagat fins que els pares ens deien la veritat, pensant que ja érem prou grans per a saber-ho.
No guardo cap record de creure que els Reis existien de debò, malgrat això, eren dies meravellosos. 
M'agradava veure com la mare es comportava com una nena i jugava amagant els regals, mentre als demés se'ls veia més despreocupats de la obligada feina diària, més propers al nostre món d'infantesa, i sense repetir aquell ''AI'' tan propi de la gent de pagès quan miraven al cel.
Tanco els ulls i em veig al costat del padrí guarnint el balcó i sento com diu: aquí en aquest costat hi posarem blat i aigua pels camells i al mig hi deixarem 3 gots de vi amb ametlles garrapinyades pels Reis.
L'endemà de bon matí ens reuníem plegats al balcó i baixàvem tots els paquets al menjador i amb l'olor de la xocolata desfeta obríem els regals: la gorra pel padrí, la manteleta de la iaia, els mitjons del pare, les calces per la mare, ah! i a què no endevineu de qui són aquests leotards vermells?.... Sento el toc d'una trompeta i surto corrent al carrer, és en Jordi que bufa sense parar content amb el seu regal.
Sempre recordaré amb emoció aquelles vivències plenes de realisme màgic.

EL CAVALLER IRRITANT

No temo res, em sento lliure i amb ganes de continuar aquest viatge de descoberta de mi mateixa. Per això rebutjo la teva insistència per seduir-me. No vull res de tu i no m'agrada el teu posat seductor i salvador de vides, que et fa sentir poderós, mentre veus com l'altre no és res. Aixi que deixa'm tranquil·la, no perdis més el temps, no veus que no t'escolto ni em rendeixo, La teva presència m'és completament indiferent.

PONT

Visc apropant indrets separats,
sentint el vostre pas repetit,
el cel m'embolcalla dia i nit,
resistint com ningú al desgast.

EL MATRIMONI ARNOLFINI

Mirant aquest retrat, recupero del calaix de la memòria, aquella història que m'explicava la meva mare Maria de la seva cosina Remei.
Avui, com si fos ahir, l'he reviscut, mentre la meva neta Jana m'escolta atentament.

En aquells temps les dones no podien decidir i  a la edat de setze anys , gairebé a totes ja els hi havien assignat marit.
Això a la Remei la neguitejava i es passava les nits desperta fent pactes amb qui fos, planejant com escapolir-se d'aquell destí i poder ser ella mateixa.
Quan només faltava tres mesos pel casori, era costum trencar el gel trobant-se un dia a la setmana, sempre acompanyats d'una persona de confiança, en aquest cas era la meva mare.
Durant aquells dies de festeig no hi havia entre els promesos cap mena d'atracció mútua; en canvi sí que es creava una intensa atmosfera de complicitats entre l'Arnolfini i la Maria.
Va ser llavors quan a la Remei, que també havia copsat les mirades furtives, se l'hi acudir proposa'ls-hi un pla.
Quan ho van saber, tot va canviar. Embriagats d'alegria, no paraven d'abraçar-se i petonejar-se.
El dia de la boda, la Maria es va vestir de núvia, davant de l'evidència, ningú es va atrevir a dir res.

Després d'uns anys, la Remei va esdevenir una escriptora, i amb el temps, la gran quantitat de lectors li han atorgat l'homenatge que es mereixia.
  

VELLA FREGINT OUS

- Iaia! Compte! Què fas?
- Nen, què et passa, què t'has venut l'enteniment?
- No iaia, però he vist a la tele, com un noi tenia problemes per haver dit: que per fer una truita s'han de trencar ous.
- Valga'm Déu! Sant Antoni! on anirem a parar amb  aquesta colla de gent patuleia que vol posar cullerada a tot, sense saber res de gallines ni d'ous.
-Iaia m'agrada molt com m'ensenyes les coses.
- Ara, escolta'm: Vull que no oblidis mai, com es fa una bona truitada.
- D'acord, iaia d'acord.

SOIR BLEU

Vas aparéixer com un miratge sota la llum dels fanalets; ets la mirada interior de cadascú dels presents, que mostra totes les llargues nits passades en blanc, esperant sense saber si el seu desig serà satisfet. 

SOIR BLEU

Els fanalets il·luminen la nostra ignorància, que ens interroga: què faríem si fóssim l'altre? Podríem seguir mirant deixant de banda tot el que passa? O tanmateix, podríem fer un pas, amb una nova esperança, on tot canvia; deixant en blanc als que pensen que no s'hi pot fer res.
Mentre, els fanalets continuen donant llum allà on la vida només sap viure.

RITME DE TARDOR

Camps plens de filats
barren el pas al futur,
present vergonyós.

HOME NU PENJANT D'UNA FINESTRA

Quan el dia es desperta
tot pot semblar diferent,
penjant d'una finestra 
exhibeix els seus anhels,
cap un futur invisible
per no caure en el no-res.

Quan el dia es desperta
tot pot semblar diferent,
mirant des de la finestra
busquen vides rebels,
el seu món és previsible
i mai no hi passa res.

UNA INUNDACIÓ A JAVA

En aquest mar d'incertesa
arrisquen la vida sense rendir-se,
encara que tot sigui una trampa;
sentint el ressò de la brama
dels companys que han tocat fons,
l'esperança de viure no els deixa.

TERRA LLAURADA

Embogida de zel,
la terra mira el cel,
colrada d'anhel.

Blackout poetry ( EL RACÓ DE SA LLUNA)

MISSATGES NO TAN SUBTILS

Des de l'autobús a aqll dia el Sr. X guaitava aquell dia  gris que se li reflectia a la cara. Un somriure pintat d'un fúcsia intens destacava al bell mig d'una enorme pancarta penjada entre dos arbres del parc. Aquell esclat de color li va semblar força absurd, gairebé insultant.

Quan va baixar a la següent parada, un gos menut i grassonet el va seguir insistentment tot remenant la cua. Ell se'l va mirar de reüll sense bellugar pràcticament el cap; l'animaló duia un vestit negre de punt amb un interrogant blanc que li queia just al centre de l'espatlla.

Li va resultar ridícul i empipador; era com aquells emprenyadors que trucaven al timbre per vendre assegurances de vida o enciclopèdies quan estava tranquil·lament assegut a la butaca.

Mentre ignorava la seva irritant presència, es va creuar amb un músic ambulant que cantava acompanyat d'una guitarra "avui pots morir, contempla la vida". Ficava una passió desfermada en la interpretació d'aquella cançó, donant forma als sentiments emmagatzemats entre les paraules. No semblava reivindicar res, ni havia cap moneda al terra...

El Sr. X, incomodat per aquell improvisat personatge, només el va mirar un instant, desaprovant aquell esclat de bogeria sobtada. Li molestava qualsevol cosa que pertorbés la gris monotonia de l'existència.

Seguia metòdicament sense alteracions la rutina d'una ruta prefixada ni veia mi; no llegia ssatges enlloc i així era com havia decidit viure...

Hi ha qui pot pensar que ja feia temps que era mort, però en tot cas, aquesta apreciació no deixa de ser abstracta i molt subjectiva.

ANTAVIANA: EL RACÓ D'ESCRIURE.

Tinc la ment en blanc,

busco les paraules i no les trobo,

fullejo un llibre per inspirar-me, 

de cop i volta s'obra el teló dels somnis,

el protagonista se'n va i deixa les sabates gastades.

NÚVOLS

Tothom qui hagi nascut a pagès, porta incorporat al seu ADN aquest: "ai" identitari mirant al cel. Sentint aquesta exclamació ja sabíem, que els núvols eren amenaçadors i malmetrien la collita.  
Així creixíem, i apreníem a observar i entendre els canvis de la natura.
Cal dir que de tant en tant, sentíem com deien "ai"  aquesta canalla, sempre estan als núvols.
I què? pensàvem nosaltres, als núvols s'hi viu bé.

JOVE DECADENT

El joc de viure és ple
de victòries, derrotes
i de grans remuntades.
 

EMIGRANT

La Rosa estrena llibre.
Un dia com avui va arribar a Barcelona, encara recorda aquella sensació de llibertat, portant els seus bens dintre la maleta de fusta: El pinta llavis de color vermell, l'anell de la mare, el quadern amb el dibuix del conill que quedà allà, guardant el poble. 

COMPOSICIÓ I

Mireu, aquest rondo de tocs compartits, amb encerts i desencerts, va fer revifar un temps de canvi i el reconeixement d'un futbol diferent.
Aquest esquema de joc era la teva filosofia de vida, feta de frases simples i plenes d'un realisme màgic.
El teu equip sortia al camp convençut que passi el que passi gaudirien del joc minut a minut, sempre atents a la immediatesa i no abandonar mai la fràgil esperança de guanyar.
Avui les teves cames han perdut les ales, però sempre seràs el gran volador.

Dos poemes de Rosa Leveroni

Epigrames i cançons
Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.

Presència i record
Amb la grisor d'aquest cel
la plata de l'olivera
deu semblar toc d'uns pinzells
d'una fina transparència.
Una mar de plom al fons
condensava la tenebra.
Tota la llum ha restat
al brancam de l'olivera.

LA CURACIÓ DEL CEC

Comença bé la setmana, donat que l'accés a la zona està controlat, els organitzadors lamenten les molèsties ocasionades per les llargues cues.
Davant el rètol de Benvinguda al Mobile World Congress es concentra un grup  queixant-se de la seva realitat vital. Les càmeres capten tot aquest contrast  de gent ben vestida enganxada al mòbil, que passa pel davant d'aquests desarrelats sense ni tant sols veure'ls.
De sobte, hi ha una persona que s'atura i s'atreveix a parla'ls-hi, el seu missatge els deixa perplexes, quan anuncia que farà arribar Internet gratuït a tot el món.
Els qui l'escolten, li fan saber que això està molt bé, però ells, només demanen un lloc de treball per a poder menjar i un sostre per a dormir. 

L'ESCRIBA

Ja fa gairebé 50 anys que visc en aquest lloc; encara recordo el dia que vaig entrar, obligat per la moral estricta dels pares; deixant la meva vida real d'adolescent idealista i somniador.
Sempre he sentit curiositat, per saber que hauria passat, si hagués fet cas del que em deia el cor, fugint amb la meva estimada. Durant tots aquest anys, d'existència en aquest lloc, mai he abandonat el seu record.
Assegut en aquest escriptori, incomptables històries han passat a traves de la meva feina de traductor. Ara començo a notar el pes a les espatlles, enmig d'aquest silenci, solitari i agraït de tanta vida no viscuda, trobada en els fulls de tots aquest llibres. 

LA FADA QUE VA DESAPARÈIXER

Vinga, deixeu aquesta dimensió desconeguda
i veniu, que nosaltres ja fa temps que estem
preparats per marxar.

FITO BEST

Ningú ho diria, que la teva por s'amaga sota aquest posat convencional de xicot ben plantat.
Fins ara sempre t'havies sentit molt segur amb les teves dèries, simpaties i creences.
En el fons per a tu, triomfar significava tenir un bon grapat de diners i una posició rellevant.
Ara aquest present et desconcerta, et costa assimilar el teu fracàs i viure sense èxit ni la seguretat del poder.

REFUGIATS

Somnis enfangats,
arrosseguen els nostres cossos,
fugint del terror.

MURAL

Mirant aquest mural, em ve el record d'aquell nen, que il·luminat per la seva passió, feia gargots  a la paret.
No volia que res ni ningú pogués esborrar el nom de la seva enamorada.

ENDAVANT

Resistirem!
com la flor de paret,
que treu el cap i floreix
esperant les primaveres lliures.

CHICHÉN ITZÁ

Al bell mig de l'esplanada,
aquest temple silenciós
no es defensa ni s'amaga,
va passant els dies
vora els pous buits,
sedent de vida.

UN VIATGER

Aquesta quietud, sacseja el seu pensament, mentre un sospir d'alleujament o potser de certa decepció l'envaeix. Ah! que lluny li queden ara tots aquells viatges plens d'aventura.
Assegut, tracta de revifar les forces, s'adona que amb els anys els seus músculs han anat perdent tot rastre de vitalitat.
Solitari i desvalgut amb la mirada fixa més enllà de l'horitzó, s'acomiada de tota la seva follia de viatger errant.

LA VIE EN ROSE

Avui dia de la dansa
fons d'armari fa set anys,
amb les idees al vent
us envia un bes endolcidor.

JEROGLÍFICS

Som una cooperativa jove, aquesta setmana de Sant Jordi sortim al carrer i us invitem a jugar.
Resseguint amb els dits aquestes traces, descobrireu el secret d'una història llunyana, que ens apropa a la terra.
Les seves arrels amaguen la saviesa de tot un poble cultivant aquestes riberes fèrtils banyades pel gran riu, guiats per la lluna com a senyal de bona collita.

UN DIA RODÓ

L'olor de la rosa m'acompanya, mentre fullejo aquest llibre de l'últim pirata perdut  en un castell d'Austràlia, la padrina m'envia un WhatsApp d'una mona d'ous. Tot plegat, la coincidència de Sant Jordi i Dilluns de Pasqua, fa que  sigui un dia rodó. 

L'ESTRENA

Ja és primavera,
el sol desfila i
la lluna alineada
el tenyeix de dol.
La terra se'ls mira,
sap que sense ells
no hi hauria vida.

LA PETITA OBRERA

Mirant aquesta nena, recordo la tieta asseguda al seu balancí. Sempre em deia que havia començat a treballar, quan tot just havia après a cordar-se les espardenyes. Això, segons ella, era normal en aquell temps. Els nens amb el seu treball contribuïen amb el benestar de la família; els seus jocs i crits al carrer eren substituïts per la fàbrica i pel soroll dels telers. Allí creixien, aprenien, s'enamoraven, tenien fills, envellien i només deixaven la colònia quan emmalaltien i la mort els cridava.
M'explicava, com moltes nits somniava que volava i coneixia un nou món, trencant la cadena de fer sempre el mateix. Recordava totes les lluites per canviar i adquirir consciencia de la seva posició, començant a fer-se preguntes, deixant de dir a tot sí senyor.
Totes aquestes històries llavors em sonaven velles i llunyanes, però ara amb tot el que està passant, se'm fan més noves i properes. I com si fos ahir, el seu record em transmet un missatge positiu i esperançador.