És aleshores, quan en silenci continuo llegint i noto com si el temps s'hagués aturat i la porta de casa on ens trobàvem encara restés oberta donant caliu i passant recossira de tothom.
Davant de la quantitat d'escrits que apareixen i desapareixen cada dia, és quan aplaudeixo la vostra capacitat de ser-hi i resistir.
La memòria viscuda em transporta a aquelles nits de Nadal de la meva infantesa, vora el foc tot fent cagar la tronca.
Recordo als de casa fent les feines quotidianes de cada dia, menys padrí que s'entregava de ple a fer que fos un dia especial i diferent. S'aixecava ben aviat i em cridava per anar a la llenyera a triar la tronca més grossa i amb un bon forat, després d’això la posaven sobra les cendres del foc colgat la nit abans, perquè anés escalfant-se.
Aquest realisme màgic forma part del nostre imaginari col·lectiu, que generació rere generació hem anat adaptant.
Padrí morí un 27 de desembre, aquella nit de Nadal no va poder baixar al foc. Des del llit estant compartíem engrunes de torrons i el secret de la tronca, que perdurarà per sempre.
Un aire suau, em porta olor de noves flors que es barreja amb l'escalforeta del sol que es desperta.
Avui primer día de l'anomenada fase zero, molta gent ha sortit al carrer amb cautela i el temor de que el virus no rebroti.
La por no ens pot paralitzar. Com espectadors i participants alhora, som responsables dels nostres actes.
Així és com a poc a poc, amb ganes de sortir d'aquest impàs, tornem a trobar-nos al carrer.
Confinats dins de casa hem après a escolta i descobrir el veí del costat mirant-lo des de lluny i fer xarxa sentint empatia amb les històries de dolor que ens arriben. Formant part de la comunitat, dia rere dia a les 8 del vespre des del balcó, aplaudim a totes les persones del servei sanitari, per tot el seu treball i esforç salvant vides.
Més endavant quan tot això s'hagi acabat, amb tota la nostra valentia quotidiana, lluitarem per construir un món més humà i saludable. Fent possible que la natura continui obrint-se pas.
El paraigüer sap que aquest estri,
més enllà del seu ús,
servirà d'amagatall
de petons festejadors.
Amb aquest aire romàntic
se'l mira tot sorneguer,
sabedor del seu valor afegit.
Quant l'estat d'ànim trontolla,
busquem un rastre d'allò
que ens feia sentir vius i
anhelem l'aleteig d'aquells somnis,
per canviar i creure que encara
tot és possible.
Tancats en aquesta habitació, abans de començar el concert, tots estan pendents d'afinar els instruments.
Inesperadament aflora el so rovellat d'una corda malmesa. Ningú s'atreveix a parlar i el neguit augmenta cada segon que passa.
Amb el concert esguerrat la melodia dels propis sentiments s'escola per tota la sala.
Asseguda en aquest bar, l'olor em transporta a l'essència de tot allò que ens feia sentir vitals; el record assedegat convida a viatjar, inundant la ment d'històries d'aquells anys de joventut, quan bevíem agermanats i res podia aturar els nostres somnis rebels.
Mirant aquest retrat, recordo tots els anys que han passat des de aquell vermut literari on ens vam conèixer, i va suposar un punt d'inflexió a les nostres vides.
Després de tant de temps, segueixo sentint que continuem escrivint la nostra petita història quotidiana, mentre sento com em crides: Què fas? fa estona que no et veig, vine a arrecerar-te al meu costat.
Aquest anunci de nuviatge, exterioritza una relació carregada de convencionalisme, que ni ells ni ningú sap quant durarà.
Només saben que quedarà aquest retrat, resistint al desgast del temps.
Visc apropant indrets separats,
sentint el vostre pas repetit,
el cel m'embolcalla dia i nit,
resistint com ningú al desgast.
Mirant aquest retrat, recupero del calaix de la memòria, aquella història que m'explicava la meva mare Maria de la seva cosina Remei.
Avui, com si fos ahir, l'he reviscut, mentre la meva neta Jana m'escolta atentament.
En aquells temps les dones no podien decidir i a la edat de setze anys , gairebé a totes ja els hi havien assignat marit.
Això a la Remei la neguitejava i es passava les nits desperta fent pactes amb qui fos, planejant com escapolir-se d'aquell destí i poder ser ella mateixa.
Quan només faltava tres mesos pel casori, era costum trencar el gel trobant-se un dia a la setmana, sempre acompanyats d'una persona de confiança, en aquest cas era la meva mare.
Durant aquells dies de festeig no hi havia entre els promesos cap mena d'atracció mútua; en canvi sí que es creava una intensa atmosfera de complicitats entre l'Arnolfini i la Maria.
Va ser llavors quan a la Remei, que també havia copsat les mirades furtives, se l'hi acudir proposa'ls-hi un pla.
Quan ho van saber, tot va canviar. Embriagats d'alegria, no paraven d'abraçar-se i petonejar-se.
El dia de la boda, la Maria es va vestir de núvia, davant de l'evidència, ningú es va atrevir a dir res.
Després d'uns anys, la Remei va esdevenir una escriptora, i amb el temps, la gran quantitat de lectors li han atorgat l'homenatge que es mereixia.
- Iaia! Compte! Què fas?
- Nen, què et passa, què t'has venut l'enteniment?
- No iaia, però he vist a la tele, com un noi tenia problemes per haver dit: que per fer una truita s'han de
trencar ous.
- Valga'm Déu! Sant Antoni! on anirem a parar amb aquesta colla de gent patuleia que vol posar cullerada a tot, sense saber res de gallines ni d'ous.
-Iaia m'agrada molt com m'ensenyes les coses.
- Ara, escolta'm: Vull que no oblidis mai, com es fa una bona truitada.
- D'acord, iaia d'acord.
Els fanalets il·luminen la nostra ignorància, que ens interroga: què faríem si fóssim l'altre? Podríem seguir mirant deixant de banda tot el que passa? O tanmateix, podríem fer un pas, amb una nova esperança, on tot canvia; deixant en blanc als que pensen que no s'hi pot fer res.
Mentre, els fanalets continuen donant llum allà on la vida només sap viure.
Quan el dia es desperta
tot pot semblar diferent,
penjant d'una finestra
exhibeix els seus anhels,
cap un futur invisible
per no caure en el no-res.
Quan el dia es desperta
tot pot semblar diferent,
mirant des de la finestra
busquen vides rebels,
el seu món és previsible
i mai no hi passa res.
Tothom qui hagi nascut a pagès, porta incorporat al seu ADN aquest: "ai" identitari mirant al cel. Sentint aquesta exclamació ja sabíem, que els núvols eren amenaçadors i malmetrien la collita.
Així creixíem, i apreníem a observar i entendre els canvis de la natura.
Cal dir que de tant en tant, sentíem com deien "ai" aquesta canalla, sempre estan als núvols.
I què? pensàvem nosaltres, als núvols s'hi viu bé.
Epigrames i cançons
Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.
Presència i record
Amb la grisor d'aquest cel
la plata de l'olivera
deu semblar toc d'uns pinzells
d'una fina transparència.
Una mar de plom al fons
condensava la tenebra.
Tota la llum ha restat
al brancam de l'olivera.
Comença bé la setmana, donat que l'accés a la zona està controlat, els organitzadors lamenten les molèsties ocasionades per les llargues cues.
Davant el rètol de Benvinguda al Mobile World Congress es concentra un grup queixant-se de la seva realitat vital. Les càmeres capten tot aquest contrast de gent ben vestida enganxada al mòbil, que passa pel davant d'aquests desarrelats sense ni tant sols veure'ls.
De sobte, hi ha una persona que s'atura i s'atreveix a parla'ls-hi, el seu missatge els deixa perplexes, quan anuncia que farà arribar Internet gratuït a tot el món.
Els qui l'escolten, li fan saber que això està molt bé, però ells, només demanen un lloc de treball per a poder menjar i un sostre per a dormir.
Ja fa gairebé 50 anys que visc en aquest lloc; encara recordo el dia que vaig entrar, obligat per la moral estricta dels pares; deixant la meva vida real d'adolescent idealista i somniador.
Sempre he sentit curiositat, per saber que hauria passat, si hagués fet cas del que em deia el cor, fugint amb la meva estimada. Durant tots aquest anys, d'existència en aquest lloc, mai he abandonat el seu record.
Assegut en aquest escriptori, incomptables històries han passat a traves de la meva feina de traductor. Ara començo a notar el pes a les espatlles, enmig d'aquest silenci, solitari i agraït de tanta vida no viscuda, trobada en els fulls de tots aquest llibres.
Vinga, deixeu aquesta dimensió desconeguda
i veniu, que nosaltres ja fa temps que estem
preparats per marxar.
Ningú ho diria, que la teva por s'amaga sota aquest posat convencional de xicot ben plantat.
Fins ara sempre t'havies sentit molt segur amb les teves dèries, simpaties i creences.
En el fons per a tu, triomfar significava tenir un bon grapat de diners i una posició rellevant.
Ara aquest present et desconcerta, et costa assimilar el teu fracàs i viure sense èxit ni la seguretat del poder.
Mirant aquest mural, em ve el record d'aquell nen, que il·luminat per la seva passió, feia gargots a la paret.
No volia que res ni ningú pogués esborrar el nom de la seva enamorada.
Resistirem!
com la flor de paret,
que treu el cap i floreix
esperant les primaveres lliures.
Avui dia de la dansa
fons d'armari fa set anys,
amb les idees al vent
us envia un bes endolcidor.
Tinc la ment en blanc,
busco les paraules i no les trobo,
fullejo un llibre per inspirar-me,
de cop i volta s'obra el teló dels somnis,
el protagonista se'n va i deixa les sabates gastades.
.JPG)
.JPG)
