L'ARBRE MIL·LENARI

Asseguts sota l'ombra de l'arbre mil·lenari, l'avi Siset explicava al seu net Gil, tot el que l'arbre havia vist.
Mentre l'escolta, una veu el crida i convida a enfilar-se arbre amunt; un cop dalt queda sorprès per un gran soroll, la veu el tranquil·litza, ... són picapedrers de la catedral, la seva construcció trigà 600 anys.
Estirant-li la màniga, el convida a seguir pels estrets carrerons plens de gent i de parades d'artesans.
No et deus pas voler fer enrere ara, eh, noi? Anem... van al port ple de petites embarcacions, allí hi ha comerciants d'arreu.
I ara on anem? Les campanes sonen i la gent es llança al carrer al crit de "Via Fora!" , surten en defensa de la ciutat, 1714.
De sobte, la figura d'un gran cuc s'atansa, és el tren Barcelona-Mataró, 1848.
Veig un tramvia baixant per la Rambla, per l'estrena de l'enllumenat públic.
Aquest terrabastall és per l'enderrocament de les muralles. Acompanya'm ,veuràs com canvia aquesta ciutat amb carrers de 20 metres d'amplada, i les noves illes de cases, és el pla Cerdà 1859.
Per l'exposició de 1888 es construeix l'Arc de Triomf i Colom, i al 1929 les fonts de Montjuïc.
Molt bé Gil , ho has encertat, això són els Jocs Olímpics 1992.
Que és aquesta fumera? Són els incendis dels magatzems Siglo, el Liceu, i la crema de convents durant la setmana tràgica 1909.
Allà a la plaça Sant Jaume, la gent crida entusiasmada visca la República, és 14 d'abril de 1931.
Per què els rètols no són en català? Anys foscos, és la dictadura franquista 1939-1975, després de la derrota de la guerra civil 1936-1939, molta gent sofrí repressió, empresonament, molts van morir per defensar els ideals de la República.
Aquesta gralla que sona, simbolitza la recuperació de les festes populars amb el retorn de les eleccions democràtiques 1977.
Enmig de la cridòria celebrant les 6 copes del Barça 2009, sona el mòbil, es desperta, sent com l'avi contesta “ja venim ...”
Tot fregant-se els ulls, diu: “avi, de gran vull ser historiador”.

EL POBLE ABANDONAT

Aquella colla de nois i noies es van conèixer al casal del barri. Fou allí on varen assabentar-se que es preparava una excursió al Pirineu.
Estaven entusiasmats amb els preparatius, mentre s'acostava el dia de partir.
Amb les motxilles carregades a l'espatlla van pujar al tren per fer nit al càmping més proper al començament de la ruta.
Tan bon punt va despuntar l'alba que ja eren dempeus. Desprès de prendre un lleuger esmorzar van iniciar aquell llarg camí costerut i dur, mentre la fresca de la matinada els colpejava la cara .
Quan feia 2 hores que caminaven assolien el primer cim i contemplant tota aquella serralada imponent, veuen que més enllà d'aquell turó pelat hi ha un poble, quan s'hi atansen senten uns lladrucs, un gos pelut, pigallat de blanc i negre, se'ls acosta i es disposa a seguir-los tot bellugant la cua.
S'adonen que el poble ja fa molt temps que és buit, troben la plaça i al costat l'església amb el seu campanar, orfe de campanes.
Continuen per un carreró amb un reguitzell de cases enganxades mitjançant arcades i voltes, teulats i bigues podrides caiguts sobre les eres, on creixien una munió de males herbes.
Una estranya sensació els acompanya i noten ulls invisibles que els fiten darrera de les fosques finestres esquinçades.
El soroll dels seus passos ressona sobre les pedres tot passant davant del cementiri amb un solitari xiprer.
El dia és clar, tan sols un núvol blanc sembla acomiadar-los mentre prenen el camí de tornada, tot pensant en els somnis i penúries dels que varen viure en aquest poble que ara, abandonat, dorm acompanyat pels seus turons.