RECORD

Quan el record et torna a casa, a una nit d'hivern al costat del foc, amb olor de fum i de col bullida dins del calder; encara ets la nena petita que, mirant per la finestra, volies fer passar un tren pel davant i així poder viatjar a llocs llunyans. I agafant aire continues caminant, amb sabates noves i la cantarella de fons  "...per Nadal qui res no estrena res no val..."

NADALES

 

Avui hem decidit deixar el Twitter i escampar la bona notícia com és feia abans. 

Així que som-hi.  Fum, fum, fum ...

FINAL D'ESTIU

Enfortida amb nous aprenentatges, 

endreço a fons d'armari 

les vivències d'aquest estiu.

L'ONADA

 Amb tot el temps que ha passat, encara sento un aire de nostàlgia gaudint de tots aquests relats conjunts xops d'onades d'imaginació.

És aleshores, quan en silenci continuo llegint i  noto  com si el temps s'hagués aturat i la porta de casa on ens trobàvem encara restés oberta donant caliu i passant recossira de tothom.

Davant de la quantitat d'escrits que apareixen i desapareixen cada dia, és quan aplaudeixo la vostra capacitat de ser-hi i resistir.

ENGRUNES DE RECORDS

La memòria viscuda em transporta a aquelles nits de Nadal de la meva infantesa, vora el foc tot fent cagar la tronca.

Recordo als de casa fent les feines quotidianes de cada dia, menys padrí que s'entregava de ple a fer que fos un dia especial i diferent. S'aixecava ben aviat i em cridava per anar a la llenyera a triar la tronca més grossa i amb un bon forat, després d’això la posaven sobra les cendres del foc colgat  la nit abans, perquè anés escalfant-se.

Tot aquest ritual ens ve de lluny;  els nostres avantpassats, a fi d'allargar la celebració de la nit de Nadal, deurien posar uns bons troncs al foc que atiaven per tal de mantenir-los encesos; i entre les guspires i el fum, i tot menjant ous amb botifarra i dolços torrons, van anar sorgint les cançons, que a truca d’anys esdevindria l’escenificació de la tronca.

Aquest realisme màgic forma part del nostre imaginari col·lectiu, que generació rere generació hem anat adaptant.

Padrí morí un 27 de desembre, aquella nit de Nadal no va poder baixar al foc. Des del llit estant compartíem engrunes de torrons i el secret de la tronca, que perdurarà per sempre.

DESCONFINAMENT

Un aire suau, em porta olor de noves flors que es barreja amb l'escalforeta del sol que es desperta.
Avui primer día de l'anomenada fase zero, molta gent ha sortit al carrer amb cautela i el temor de que el virus no rebroti.
La por no ens pot paralitzar. Com espectadors i participants alhora, som responsables dels nostres actes.
Així és com a poc a poc, amb ganes de sortir d'aquest impàs, tornem a trobar-nos al carrer.
Confinats dins de casa hem après a escolta i descobrir el veí del costat mirant-lo des de lluny i fer xarxa  sentint empatia amb les històries de dolor que ens arriben. Formant part de la comunitat, dia rere dia a les 8 del vespre des del balcó, aplaudim a totes les persones del servei sanitari, per tot el seu treball i esforç salvant vides.
Més endavant quan tot això s'hagi acabat,  amb tota la nostra valentia quotidiana, lluitarem per construir un món més humà i saludable. Fent possible que la natura continui obrint-se pas.

NOIA A LA FINESTRA

Aquesta foto em recorda la meva  besàvia sentada al balancí, encara ara quan la miro, torno a sentir aquella història que em deixava bocabadada.

Quan era petita, hi va haver una epidèmia i tots ens vam haver de quedar a casa durant dos mesos. Ens passàvem el dia sortint al balcó i mirant per la finestra tot compartint les nostres rutines diàries amb el veïnat.

Tot allò que ens passava semblava un malson, escoles buides de nens,

hospitals plens de malalts,

funeràries saturades de morts sense un adéu.  I cada dia a les 8 del vespre, tothom aplaudia al personal sanitari que eren els nostres salvadors.

Mentre, anaven passant els dies tot desitjant que això s'acabés aviat i poder

tornar a sortir als carrers silenciosos que ens estaven esperant.

DES DE CASA

Tothom confinat,
queda't a casa,
per lliurar la batalla.

Des de la finestra fem comunitat, i
amb el ressò de lluites compartides
buidem els carrers,
per guanyar la batalla.

LA MARE

Sento la teva veu que em crida: "nena",
només les mares tenen la màgia
de fer-nos sentir nenes i nens, sempre.
Quan la mare ens deixa,
perdem aquest privilegi.

EL PARAIGÜER

El paraigüer sap que aquest estri,
més enllà del seu ús,
servirà d'amagatall
de petons festejadors.
Amb aquest aire romàntic
se'l mira tot sorneguer,
sabedor del seu valor afegit.   

RECORDANT EL PASSAT

Quant l'estat d'ànim trontolla,
busquem un rastre d'allò
que ens feia sentir vius i
anhelem l'aleteig d'aquells somnis,
per canviar i creure que encara
tot és possible.

SOM-HI

EL CONCERT

Tancats en aquesta habitació, abans de començar el concert, tots estan pendents d'afinar els instruments.
Inesperadament aflora el so rovellat d'una corda malmesa. Ningú s'atreveix a parlar i el neguit augmenta cada segon que passa.
Amb el concert esguerrat la melodia dels propis sentiments s'escola per tota la sala.

INTERIOR D'UN CAFÈ

Asseguda en aquest bar, l'olor em transporta a l'essència de tot allò que ens feia sentir vitals; el record assedegat  convida a viatjar, inundant la ment d'històries d'aquells anys de joventut, quan bevíem agermanats i res podia aturar els nostres somnis rebels.  

DOBLE RETRAT

Mirant aquest retrat, recordo tots els anys que han passat des de aquell vermut literari on ens vam conèixer, i va suposar un punt d'inflexió a les nostres vides.
Després de tant de temps, segueixo sentint que continuem escrivint la nostra petita història quotidiana, mentre sento com em crides: Què fas? fa estona que no et veig, vine a arrecerar-te al meu costat.

NÚVIA I NUVI

Aquest anunci de nuviatge, exterioritza una relació  carregada de convencionalisme, que ni ells ni ningú sap quant durarà.
Només saben que quedarà aquest retrat, resistint al desgast del temps. 

OBRES DE SIXENA

- Shiiit silenci, escolta, ho sens? quin enrenou.
- Que volen aquesta gent, que venen de matinada?
- Potser han canviat els torns de la neteja?
- que t'empatolles?  mira'ls com van vestits
- hui, hui quin pànic
- ai! algú m'està agafant, no puc respirar,
- a mi m'han trencat un dit,
- tot em dóna voltes, m'han posat cap per avall,
- amb aquesta velocitat, rodolarem i acabarem fets miques
- on carai ens porten?

- Silencio!!!! que sois unos quejicas como vuestros amigos catalufos. 

NIT DE REIS

Regirant el fons d'armari, trobo aquest leotards vermells, la seva olor em transporta aquells dies d'hivern quan érem canalla i ens trobàvem al carrer per jugar; junts descobríem molt aviat qui eren els Reis; aquest secret el manteníem amagat fins que els pares ens deien la veritat, pensant que ja érem prou grans per a saber-ho.
No guardo cap record de creure que els Reis existien de debò, malgrat això, eren dies meravellosos. 
M'agradava veure com la mare es comportava com una nena i jugava amagant els regals, mentre als demés se'ls veia més despreocupats de la obligada feina diària, més propers al nostre món d'infantesa, i sense repetir aquell ''AI'' tan propi de la gent de pagès quan miraven al cel.
Tanco els ulls i em veig al costat del padrí guarnint el balcó i sento com diu: aquí en aquest costat hi posarem blat i aigua pels camells i al mig hi deixarem 3 gots de vi amb ametlles garrapinyades pels Reis.
L'endemà de bon matí ens reuníem plegats al balcó i baixàvem tots els paquets al menjador i amb l'olor de la xocolata desfeta obríem els regals: la gorra pel padrí, la manteleta de la iaia, els mitjons del pare, les calces per la mare, ah! i a què no endevineu de qui són aquests leotards vermells?.... Sento el toc d'una trompeta i surto corrent al carrer, és en Jordi que bufa sense parar content amb el seu regal.
Sempre recordaré amb emoció aquelles vivències plenes de realisme màgic.

EL CAVALLER IRRITANT

No temo res, em sento lliure i amb ganes de continuar aquest viatge de descoberta de mi mateixa. Per això rebutjo la teva insistència per seduir-me. No vull res de tu i no m'agrada el teu posat seductor i salvador de vides, que et fa sentir poderós, mentre veus com l'altre no és res. Aixi que deixa'm tranquil·la, no perdis més el temps, no veus que no t'escolto ni em rendeixo, La teva presència m'és completament indiferent.

PONT

Visc apropant indrets separats,
sentint el vostre pas repetit,
el cel m'embolcalla dia i nit,
resistint com ningú al desgast.