Ves per on, qui ens ho hauria d'haver dit que seriem famosos per aquest cony de quadre, on no ens reconeix ni la nostra mare.
Nosaltres de joves érem llançats, ens volíem menjar el món i ser recordats per la nostra música. Mai hauríem donat ni cinc cèntims, per aquell pintor malgirbat i de caràcter esquerp, que seia en aquell racó de taula, amb el pinzell copsant l'ambient de gresca i xerinola.
Ja veus, ell ha triomfat i nosaltres passem a la història com uns músics desfigurats.
Els dits et toquen
Fa 17 hores
Pobres músics, gairebé que fan pena, no? :)
ResponEliminaBen narrat, ben trobat! tota la gloria pel pintor....ai! m'ha agradat!
ResponEliminaAixò sol passar sovint, de vegades cal estar en el moment just, en el lloc precís i no a tothomli va bé.
ResponEliminaPobrets músics, quina peneta que m´han fet!
Molt bo!!
Aferradeta
No tot són éxits a la música...i si és per el meu gust la pintura tampoc
ResponEliminaBen cert, perquè ningú no sap qui són ells en realitat, però tothom coneix el quadre i en especial l'autor, i ara encara més!
ResponEliminaPerò perduraran, això és l'important, i la gent els recordarà encara que sigui en forma geomètrica ;) Bona aportació, Montse!!
ResponEliminaque parlem de nosaltres, encara que siga be!
ResponEliminaLa veritat és que passar a la història amb aquesta patxoca...pobres músics!!!
ResponEliminaJa teniu raó, ja, pobres músics :-))
ResponEliminaSempre hi ha d'haver algú que en surt guanyant!
ResponEliminaBona aportació!!
Fer-te famós per un quadre, quan ets músic, té la seva ironia! jaja! Molt ben trobat!
ResponEliminaMolt bona pensada. Els arlequins amb prou feines van ser teloners a locals tronats de Barcelona.
ResponEliminaEncara que hagin passat a la posteritat ningú els reconeix, pobres...
ResponEliminaBon relat!
En aquest món hi ha gent per tot!
ResponEliminaEncara que ningú els reconeixi, els hi va fer un bon homenatge el pintor, els va pintar tres o quatre vegades! m''ha agradat!!!
ResponElimina:D!
ResponElimina