divendres, 15 d’octubre del 2010

NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA

Aquesta carta que ara llegeixo, guardada a la calaixera de casa, és la que llegia la meva besàvia en silenci, en aquesta alcova davant de la finestra.
Trencava la distància i la feia sentir a la vora dels seus dos fills, la llegia i rellegia mil i una vegades, comptant   paraules, punts, comes, i tot seguit tornar a començar.
De nou recordava  aquell dia que varen marxar, creuant el gran oceà en busca d'una millor vida.
Ella, des d'aquesta finestra amb la carta a les mans, anava sumant tardors sense la seva presència. No volia que fos cert el que la gent  li deia: que mai tornarien
Tot acaronant la carta percebia l'olor i li feia petons, mentre seguia esperant, mirant per la finestra. 

25 comentaris:

  1. Molt bo Montse!M'ha agradat que acaronés la carta percebent l'olor!

    ResponElimina
  2. De vegades l'esperança és el que ens fa viure. Un relat molt maco!

    ResponElimina
  3. Trist però molt cert en aquelles époques

    ResponElimina
  4. Una història molt bonica i molt ben narrada, és clar que... amb l'àvia que tots sabem que tens (des de fa dos posts)... era previsible que t'ambientessis molt bé..haw haw
    un relat preciós!

    ResponElimina
  5. ostres, mira que a mi em ve la tristesa en llegir-la i en canvi per a tu en llegir-la s'esvaeix la tristesa per tornar al record.
    és preciós!!!

    ResponElimina
  6. Montse, com en tots els teus contes que hi ha nostàlgia del passat, a mi m'arriben a l'ànima, i m'interessa el final. Van tornar?

    ResponElimina
  7. Si no van tornar, l'acompanyàven.
    M'agrada el teu relat, Montse. Molt.

    ResponElimina
  8. L'esperança és el que has descrit en el teu relat, Montse. M'agraden les persones que tenen esperança... Molt!M'agrada el teu relat.
    Parlant de Montse, has estat tu la que ha mirat la meva cadira? I és que l'enllaç em dóna error...
    Si és així gràcies i si no també! Ja conec un altre bloc que m'agrada i en vull tenir l'enllaç.
    Ara mateix ho faig.
    Bon dia!
    Anna

    ResponElimina
  9. Molt bon relat, i molt ben exposat. Més que trist, és un escrit melancòlic, i l'has sabut construir bé perquè ens arribi aquesta sensació.

    ResponElimina
  10. Molt ben exposada la melangia de tots aquells que esperen sense molta esperança...

    Salut, Montse!

    ResponElimina
  11. La nostàlgia i l'enyor son sentiments ben tristos. Pobre noia, fa llàstima. M'ha agradat molt!

    ResponElimina
  12. Aquesta història capta perfectament la intimitat, el recolliment i l'encís d'aquest meravellós quadre. Pura poesia. Enhorabona.

    ResponElimina
  13. Montse, m'agrada molt...es respira malenconia en cada paraula i força i esperança...de vegades tan necessària, més que per a viure, per a sentir-se viu.

    ResponElimina
  14. El problema sempre rau en haver d'esperar massa. I mai sabem quan és "massa".

    *Sànset*

    ResponElimina
  15. Triste pero molt maca!!

    Preciosa, de veritat

    ResponElimina
  16. L'amor (i l'esperança) d'una mare és infinit(a), oi?

    Preciós relat, montse (la que parla de cracks, essent-ho...)


    d.

    ResponElimina
  17. M'agrada moltíssim. És molt, molt bo, Montse!
    ;¬)

    ResponElimina
  18. És una història molt bonica.M'agrada la paraula alcova,tinc familia a La Manxa i la utilitzen normalment
    felicitats!!!

    ResponElimina
  19. M'ha inspirat nostàlgia i tristor, molt ben escrit el relat. Felictats!

    ResponElimina
  20. M'ha agradat molt, Montse, un bon relat! :-)

    ResponElimina