LA CALAIXERA

Sempre ha ocupat el mateix espai, allí a l' habitació dels padrins, en aquest racó de solitud amb els seus calaixos plens de retrats, cartes, recordatoris i lligalls de papers.
Retrats, que al mirar-los, les seves cares se'ns fan properes amb els seus anhels, somnis, dubtes i desitjos.
Cartes, escrites des de les amèriques on ens desvetllen sentiments i records intensos. Batecs de vida, amb les seves pors i esperances, de persones que van deixar el seu país per adaptar-se a una nova realitat.
Recordatoris, que quan els veig, tan negres i tenebrosos, recordo que en la meva infantesa eren com fantasmes que ocupaven cada racó i cada forat de la calaixera, llavors la tancava de cop i fugia corrent escales avall.
Lligalls, de papers ben plegats i ordenats, amagats darrera el fons dels seus calaixos, allí dins, el record vivent quedà a recer de l'obscuritat. I és així que amb el retrobament d'aquests papers perduts vam començar l'arbre familiar.