fons d'armari: EN ROC I JO

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Tu coneixes el meu neguit,
sense paraules em fas companyia.
Jo t'acaricio agraït, i poc a poc
la por desapareix silenciosament.

Garbí244 d’octubre del 2011, a les 22:17
El poder del contacte humà es just això, i és maravellós.
ResponElimina
Respostes
Carme Rosanas4 d’octubre del 2011, a les 22:36
No hi ha com estar ben acompanyat perquè marxi la por!
ResponElimina
Respostes
Sergi5 d’octubre del 2011, a les 0:20
És l'efecte que ens fan els bons amics.
ResponElimina
Respostes
Pere5 d’octubre del 2011, a les 1:05
Ja ho diuen ... és el millor amic de l'home.

Bona nit Montse.
ResponElimina
Respostes
Alberich5 d’octubre del 2011, a les 8:57
Un tendre pensament per un dibuix excel•lent.
Salut.
ResponElimina
Respostes
Clidice5 d’octubre del 2011, a les 9:43
La meva àvia em deia: "tens por? lloga't un gos!" :)
ResponElimina
Respostes
Elfreelang6 d’octubre del 2011, a les 11:06
Què bonic! ben cert la por amb companyia i manyagues s'esvaeix
ResponElimina
Respostes
El porquet7 d’octubre del 2011, a les 17:54
Al poble dels meus padrins abans es deia, als marrecs que tenien por, per a que deixessin de tenir-la "la por és una P i una O" (s'obviava la R sorda, en el català de la zona).

Així i tot, jo prefereixo el teu mètode!
ResponElimina
Respostes