dimarts, 4 d’octubre del 2011

EN ROC I JO



Tu coneixes el meu neguit,
sense paraules em fas companyia.
Jo t'acaricio agraït, i poc a poc
la por desapareix silenciosament.

Publicat per montse a 21:35
Etiquetes de comentaris:

8 comentaris:

  1. Garbí244 d’octubre del 2011, a les 22:17

    El poder del contacte humà es just això, i és maravellós.

    ResponElimina
  2. Carme Rosanas4 d’octubre del 2011, a les 22:36

    No hi ha com estar ben acompanyat perquè marxi la por!

    ResponElimina
  3. Sergi5 d’octubre del 2011, a les 0:20

    És l'efecte que ens fan els bons amics.

    ResponElimina
  4. Pere5 d’octubre del 2011, a les 1:05

    Ja ho diuen ... és el millor amic de l'home.

    Bona nit Montse.

    ResponElimina
  5. Alberich5 d’octubre del 2011, a les 8:57

    Un tendre pensament per un dibuix excel•lent.
    Salut.

    ResponElimina
  6. Clidice5 d’octubre del 2011, a les 9:43

    La meva àvia em deia: "tens por? lloga't un gos!" :)

    ResponElimina
  7. Elfreelang6 d’octubre del 2011, a les 11:06

    Què bonic! ben cert la por amb companyia i manyagues s'esvaeix

    ResponElimina
  8. El porquet7 d’octubre del 2011, a les 17:54

    Al poble dels meus padrins abans es deia, als marrecs que tenien por, per a que deixessin de tenir-la "la por és una P i una O" (s'obviava la R sorda, en el català de la zona).

    Així i tot, jo prefereixo el teu mètode!

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)