dijous, 20 de gener de 2011

DESEMBARCAMENT DE NORMANDIA

Feia temps havia previst fer aquest viatge fins aquest racó de mar, que tantes vegades havia vist en fotografia, tot escoltant les explicacions de l'avi, de quan varen arribar fins aquí per alliberar un poble sotmès.
Entre pensament i record, miro aquest mar, enlluernat per la llum del sol, més enllà de l'horitzó hi ha el passat i veig aquella filera de nois de la meva edat, disposat a lluitar i potser morir.
Avui me n'alegro de poder contemplar en pau la bellesa d'aquest lloc, tot recordant els bocins de vida trencats per aquella guerra.

Publicat per montse a 11:34
Etiquetes de comentaris:

15 comentaris:

  1. sànset i utnoa20 de gener de 2011, a les 14:01

    Doncs sí, tot i que va acabar bé, millor mirar-ho tot amb calma i, si pot ser, sense cap tipus d'arma.

    *Sànset*

    ResponSuprimeix
  2. Carme Rosanas20 de gener de 2011, a les 14:47

    Positiu i bonic, el teu relat!

    ResponSuprimeix
  3. Alyebard20 de gener de 2011, a les 18:10

    Molt bo!

    ResponSuprimeix
  4. McAbeu20 de gener de 2011, a les 19:58

    M'agrada. No oblidem els records però mirem positivament més enllà.

    ResponSuprimeix
  5. Joana20 de gener de 2011, a les 21:14

    Les petjades del passat sempre ens acompanyen com al teu magnífic relat.

    ResponSuprimeix
  6. Pilar20 de gener de 2011, a les 21:25

    Mira enrere, sense convertir-se en una estátua de sal..., sabent que el sol surt dia a dia. Un relat alliçonador.

    ResponSuprimeix
  7. Garbí2420 de gener de 2011, a les 21:51

    m'hi vaig passejar va dos anys...entre els meus pensaments del que va passar i la tranquil·litat del moment en vaig sortir amb un nus a l'estomac......com li ha passat a molts.
    Bona aportació

    ResponSuprimeix
  8. El porquet20 de gener de 2011, a les 22:55

    I que així sigui per els segles dels segles.

    ResponSuprimeix
  9. Rafel20 de gener de 2011, a les 23:05

    Molt millor ara i tant que sí

    ResponSuprimeix
  10. XeXu21 de gener de 2011, a les 1:08

    Hi ha llocs de molt mal record, però no és per culpa del lloc en sí, sinó pel que hi hem fet els humans. Aquest probablement sigui un lloc molt agradable per contemplar, però els records horribles poden amb tot.

    ResponSuprimeix
  11. kweilan21 de gener de 2011, a les 14:28

    Molt bonic!

    ResponSuprimeix
  12. rits21 de gener de 2011, a les 19:34

    fa un cert temps que hi vull anar, a aquest racó de món, però reconec que també em fa certa cosa. Segur que hi ha una gran calma, per tot el sofriment que s'hi va donar

    ResponSuprimeix
  13. Elfreelang21 de gener de 2011, a les 22:48

    D'un fet del passat n'has fet un present amb futur!

    ResponSuprimeix
  14. pepa guardiola22 de gener de 2011, a les 0:45

    Bonic relat, però no seria capas d'aixafar una sorra que per més que la mar la rente, sempre serà el símbol dels sacrificis que reclama una guerra.

    ResponSuprimeix
  15. Vicicle25 de gener de 2011, a les 12:59

    Un conegut dels pares obsessionat amb la guerra civil, t'amargava l'excursió donant-te pèls i senyals dels indrets que havien sigut "teatro de guerra" que deia ell. Què culpa té el paisatge de la fura del homes?

    ResponSuprimeix

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)