Entre pensament i record, miro aquest mar, enlluernat per la llum del sol, més enllà de l'horitzó hi ha el passat i veig aquella filera de nois de la meva edat, disposat a lluitar i potser morir.
Avui me n'alegro de poder contemplar en pau la bellesa d'aquest lloc, tot recordant els bocins de vida trencats per aquella guerra.
.JPG)
.JPG)
Doncs sí, tot i que va acabar bé, millor mirar-ho tot amb calma i, si pot ser, sense cap tipus d'arma.
ResponElimina*Sànset*
Positiu i bonic, el teu relat!
ResponEliminaMolt bo!
ResponEliminaM'agrada. No oblidem els records però mirem positivament més enllà.
ResponEliminaLes petjades del passat sempre ens acompanyen com al teu magnífic relat.
ResponEliminaMira enrere, sense convertir-se en una estátua de sal..., sabent que el sol surt dia a dia. Un relat alliçonador.
ResponEliminam'hi vaig passejar va dos anys...entre els meus pensaments del que va passar i la tranquil·litat del moment en vaig sortir amb un nus a l'estomac......com li ha passat a molts.
ResponEliminaBona aportació
I que així sigui per els segles dels segles.
ResponEliminaMolt millor ara i tant que sí
ResponEliminaHi ha llocs de molt mal record, però no és per culpa del lloc en sí, sinó pel que hi hem fet els humans. Aquest probablement sigui un lloc molt agradable per contemplar, però els records horribles poden amb tot.
ResponEliminaMolt bonic!
ResponEliminafa un cert temps que hi vull anar, a aquest racó de món, però reconec que també em fa certa cosa. Segur que hi ha una gran calma, per tot el sofriment que s'hi va donar
ResponEliminaD'un fet del passat n'has fet un present amb futur!
ResponEliminaBonic relat, però no seria capas d'aixafar una sorra que per més que la mar la rente, sempre serà el símbol dels sacrificis que reclama una guerra.
ResponEliminaUn conegut dels pares obsessionat amb la guerra civil, t'amargava l'excursió donant-te pèls i senyals dels indrets que havien sigut "teatro de guerra" que deia ell. Què culpa té el paisatge de la fura del homes?
ResponElimina