dilluns, 24 de gener del 2011

EN VENDA (190è joc literari)

He tingut sort i èxit amb la feina que m'encomanaven. Sempre  complidor i fidel a les ordres donades; defensant i servint amb honor als  de casa, per aquesta raó, més d'un cop he rebut fortes patacades que m'han deixat ben cruixit. Malgrat això, no defallia mai i acudia ràpid i refet a la següent escomesa. Quina emoció i satisfacció sentir com m'aplaudien i cridaven pel nom.. Es així com em demostraven la seva estima, mentre seguia corrent tot amarat de suor.
Ara això s'ha acabat, diuen que el meu rendiment ha baixat, abans d'hora em consideren vell,  aparcant-me  al mercat d'hivern.

Publicat per montse a 12:19
Etiquetes de comentaris:

10 comentaris:

  1. òscar24 de gener del 2011, a les 12:33

    Sempre he trobat terrorífica la dita aquella de "no importa el color del gat, el que importa es que mati ratolins".

    ResponElimina
  2. Carme Rosanas24 de gener del 2011, a les 13:41

    M'has fet venir una esgarrifança...

    Vendre locals, (fins aquí encara ho arribo a entendre) animals (com es pot posar preu a un animal? ja no ho he entès mai gaire) persones... en fi... el mercat és el mercat, es veu...

    ResponElimina
  3. Elfreelang24 de gener del 2011, a les 13:58

    el teu relat és metafòric i actual i real malauradament...bon relat!

    ResponElimina
  4. Mr. Aris24 de gener del 2011, a les 14:45

    quan hom ja no serveix, doncs es ven...que trist...

    ResponElimina
  5. Jesús M. Tibau24 de gener del 2011, a les 16:33

    trist, com no podia ser d'altra mena amb aquesta foto.
    Gràcies

    ResponElimina
  6. Núria Martínez (Bruixeta)24 de gener del 2011, a les 20:03

    Trist molt trist... però tant real...

    ResponElimina
  7. Rafel24 de gener del 2011, a les 23:24

    Amb aquesta autobiografia segur que en trobarà qui valora més el sentiment que el rendiment.

    ResponElimina
  8. Jordicine25 de gener del 2011, a les 9:09

    Massa habitual i trist, crec jo. Un petó.

    ResponElimina
  9. miquel zueras25 de gener del 2011, a les 10:30

    Un relat colpidor però no és pot dir que no és veritat. Segueix amb els teus contes! bORGO.

    ResponElimina
  10. Vicicle25 de gener del 2011, a les 13:04

    Gossos o persones, té igual. El negoci és primer de tot.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)