dilluns, 17 de gener del 2011

POU DE PARAULES


El cambrer, darrera la barra
el seu lloc de treball,
fa de pou de paraules,
que li són abocades.

Publicat per montse a 17:58
Etiquetes de comentaris:

11 comentaris:

  1. Jordi Dorca17 de gener del 2011, a les 18:38

    En un cert sentit, molt quotidià, és el cambrer qui més cafè amb llet s'empassa.

    ResponElimina
  2. Clidice17 de gener del 2011, a les 20:28

    Cal un tarannà especial per a esdevenir un bon cambrer.

    ResponElimina
  3. Garbí2417 de gener del 2011, a les 21:40

    Però de vegades també fa brollar la seva aigua...per apagar la sed dels qui la necessiten

    ResponElimina
  4. Rafel17 de gener del 2011, a les 23:02

    Un pou de paraules i de memòria. En especial quan li demanen un descafeinat de màquina, curt de cafè, amb llet tèbia desnatada i sacarina líquida.

    ResponElimina
  5. sànset i utnoa18 de gener del 2011, a les 8:36

    Tot el que tingui a veure amb escriure seria un bon treball... o potser deixaria de ser-ho?

    *Sànset*

    ResponElimina
  6. miquel zueras18 de gener del 2011, a les 13:53

    Això que diu en Rafel és diu un café "desgraciat" en l´argot dels cambrers. Jo ho vaig esser tres anys i et converteixes en una esponga d´Històries.
    Un bonic poema curt. Borgo.

    ResponElimina
  7. El porquet18 de gener del 2011, a les 16:22

    Ben pocs cambrers es poden trobar d'aquesta mena ja.

    ResponElimina
  8. magazine.cat18 de gener del 2011, a les 19:40

    Hola es el primer cop que passo per aquí, felicitats pel bloc.
    En quant al post, i ha una frase que diu “si les parets parlessin”, jo crec que la podria canviar i dir “si els cambrers parlessin”.

    Salutacions des de Lleida.

    ResponElimina
  9. Elfreelang19 de gener del 2011, a les 14:53

    M'agrada el teu pou de paraules...salut!

    ResponElimina
  10. ◊ dissident ◊20 de gener del 2011, a les 18:56

    Tots ens hem enamorat alguna vegada d'algun cambrer, si no? El pou de paraules moltes vegades és d'afalags, serà per això.

    Una abraçada

    ResponElimina
  11. Carme Rosanas28 de gener del 2011, a les 11:53

    M'has fet pensar en deo, de les Itineràncies! potser per això necessita abocar ell també tantes paraules

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)