suporta amb estoïcisme
tot aquest precipici,
quan apareix davant seu.
Malgrat les cames li facin figa,
ha de ser capaç d'avançar,
com la gent del carrer
en precari equilibri.
Un recull de peces. que resisteixen el desgast del temps, vestint-se de records.
Qui sap si ni el veu el precipici, com si no hi fos... només veu el lloc on ha deposar el peu.
ResponEliminaDit amb altres paraules, per ser trapezista no es pot patir vertigen.
ResponEliminahem de estar convençuts de que no caurem en l'intent de creuar l'abisme que ens han imposat.
ResponEliminaI aquest encara té la barra que l'ajuda a mantenir l'equilibri... que n'hi ha que ja no tenen ni això.
ResponEliminael vertigen és quelcom que s'entrena. un tomb pel món i te n'adones que vivim en un abisme de per fer riure.
ResponEliminahem d'aprendre a viure dalt del trapezi...poèticament ben dit!
ResponEliminaDoncs sí
ResponEliminasom molts els que ens movem en precari equilibri
i no sempre sabem a on és el precipici
Intentarem ser un bon trapezista, perquè en aquests temps... Un petó.
ResponEliminaÉs una metàfora molt bon trobada, perquè sense parlar directament del que vols parlar, ho dius ben clar. M.Pilar
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaLa vida és un camí de funambulistes, si no tires endevant i amb equilibri caus al precipici. Bonica metàfora.
ResponEliminaAl llarg de la vida ens en trobem molts de precipicis, i em d'aprendre a sortejar-los com els bons trapezistes, ja que normalment , no tenim xarxa protectora...
ResponEliminaBon vespre.