dimecres, 29 de juny del 2011

HOME DE VITRUVI



Avui he somiat que era ocell
i sortia volant d'aquesta gàbia.
Quan m'he despertat,
he topat amb els meus límits.

15 comentaris:

  1. Pobret, ara em fa com peneta... vinga a intentar volar!

    per això es mou tant cames i braços, oi?

    Molt bon relat, Montse!

    ResponElimina
  2. Conèixer els propis límits està bé, però aquest pobre d'aquí no surt.

    ResponElimina
  3. La quadratura del cercle no té solució, per això aquest home empresonat dins d'aquest quadrat circular ha decidit ser perfecte, sense llibertat, com els estoics ... però perfecte.

    Bona tarda Montse.

    ResponElimina
  4. pobre home...en deu estar fart d'estar aquí....després de tants anys

    ResponElimina
  5. Cony de límits que ens tallen les ales!

    ResponElimina
  6. Els imperfectes estem tan lluny d'aquests límits que tenim l'avantatge de que mai topem amb ells.

    ResponElimina
  7. Molt bo! i ai que no em surt... m'ha agradat molt montse!

    ResponElimina
  8. La perfecció existeix.
    És tan o més assumible, segons el nivell del que considerem nosaltres mateixos el què és perfecte i el què és imperfecte.
    Diria que aquest concepte la hauriem de decidir singularment, personalment i no col·lectivament, no? (hehehe)

    ResponElimina
  9. Els somnis no sempre ens alliberen de nosaltres mateixos.

    ResponElimina
  10. Ai, pobre... no pot superar els seus límits!!

    Molt ben trobat :-)

    ResponElimina
  11. Cadascú té els seus límits, que en certa manera són la seva perfecció. Bon relat,

    ResponElimina
  12. Es molt bó coneixer els propis limits oi?

    M'agrat Montse

    Una abraçada

    ResponElimina
  13. Ganes de volar, coneixement dels nostres límits: bona combinació.

    ResponElimina
  14. Els límits hi són però tampoc està malament somniar que no. :-))

    ResponElimina