recordo freds hiverns,
quan enfilat dalt d'aquests arbres,
perxejaves, fent caure les olives.
Olors ancestrals,
amb imatges d'avantpassats,
que dolçament han deixat una petjada,
a cadascun dels seus troncs i branques.
Un raig de llum il·lumina els fruits madurs,
el cercle de la natura continua
i en aquestes feixes d'oliveres,
tornarem a començar una nova collita.
.JPG)
.JPG)
Les oliveres sempre m'han agradat....són lentes a créixer i viuen molts anys...una poesia entranyable....i sí el cercle de la natura segueix....i vindrà una nova collita
ResponEliminaPreciós arbre mil-lenari. A les meves contrades, te'ls trobes arreu fent passadissos...Com les formigues quan desfilen per la seva soca.
ResponEliminaLes oliveres són uns arbres entranyables i molt mediterranis. Sovint de formes tortuoses pels atzars de la seva senectut. Un excel•lent poema. .
ResponEliminaolors ancestrals.. passejar sota les oliveres sempre m'ha semblat reconfortant..
ResponEliminaun poema preciós!
Renovellat cercle de la natura, perfecta síntesi d'antigor i nou fruit.
ResponEliminaAquests dies quina fenyada els pagesos i quina bona olor d'oli feia tot el país!!
ResponEliminaMolt bella aquesta descripció del pas del temps, de la petjada que pot deixar en nosaltres la història. La veu poètica va plena de tendresa i admiració cap al mestre que li ha ensenyat a veure-la i a sentir-la així.
ResponEliminaGràcies pel poema, Montse. I molt bon any.