Aquesta carta que ara llegeixo, guardada a la calaixera de casa, és la que llegia la meva besàvia en silenci, en aquesta alcova davant de la finestra.
Trencava la distància i la feia sentir a la vora dels seus dos fills, la llegia i rellegia mil i una vegades, comptant
De nou recordava
Ella, des d'aquesta finestra amb la carta a les mans, anava sumant tardors sense la seva presència. No volia que fos cert
Tot acaronant la carta percebia l'olor i li feia petons, mentre seguia esperant, mirant per la finestra.
.JPG)
.JPG)
M'agrada la teva història!
ResponEliminaMolt bo Montse!M'ha agradat que acaronés la carta percebent l'olor!
ResponEliminaDe vegades l'esperança és el que ens fa viure. Un relat molt maco!
ResponEliminaTrist però molt cert en aquelles époques
ResponEliminaUna història molt bonica i molt ben narrada, és clar que... amb l'àvia que tots sabem que tens (des de fa dos posts)... era previsible que t'ambientessis molt bé..haw haw
ResponEliminaun relat preciós!
ostres, mira que a mi em ve la tristesa en llegir-la i en canvi per a tu en llegir-la s'esvaeix la tristesa per tornar al record.
ResponEliminaés preciós!!!
Molt bé!!
ResponElimina`^_^´
Montse, com en tots els teus contes que hi ha nostàlgia del passat, a mi m'arriben a l'ànima, i m'interessa el final. Van tornar?
ResponEliminaSi no van tornar, l'acompanyàven.
ResponEliminaM'agrada el teu relat, Montse. Molt.
Nostàlgic i trist però molt bonic.
ResponEliminaL'esperança és el que has descrit en el teu relat, Montse. M'agraden les persones que tenen esperança... Molt!M'agrada el teu relat.
ResponEliminaParlant de Montse, has estat tu la que ha mirat la meva cadira? I és que l'enllaç em dóna error...
Si és així gràcies i si no també! Ja conec un altre bloc que m'agrada i en vull tenir l'enllaç.
Ara mateix ho faig.
Bon dia!
Anna
Molt bon relat, i molt ben exposat. Més que trist, és un escrit melancòlic, i l'has sabut construir bé perquè ens arribi aquesta sensació.
ResponEliminaMolt ben exposada la melangia de tots aquells que esperen sense molta esperança...
ResponEliminaSalut, Montse!
La nostàlgia i l'enyor son sentiments ben tristos. Pobre noia, fa llàstima. M'ha agradat molt!
ResponEliminaUn relat preciós!
ResponEliminaAquesta història capta perfectament la intimitat, el recolliment i l'encís d'aquest meravellós quadre. Pura poesia. Enhorabona.
ResponEliminaMontse, m'agrada molt...es respira malenconia en cada paraula i força i esperança...de vegades tan necessària, més que per a viure, per a sentir-se viu.
ResponEliminaEl problema sempre rau en haver d'esperar massa. I mai sabem quan és "massa".
ResponElimina*Sànset*
Triste pero molt maca!!
ResponEliminaPreciosa, de veritat
L'amor (i l'esperança) d'una mare és infinit(a), oi?
ResponEliminaPreciós relat, montse (la que parla de cracks, essent-ho...)
d.
M'agrada moltíssim. És molt, molt bo, Montse!
ResponElimina;¬)
És una història molt bonica.M'agrada la paraula alcova,tinc familia a La Manxa i la utilitzen normalment
ResponEliminafelicitats!!!
M'ha inspirat nostàlgia i tristor, molt ben escrit el relat. Felictats!
ResponEliminaM'ha agradat molt, Montse, un bon relat! :-)
ResponEliminaM'ha agradat!
ResponElimina