divendres, 15 d’octubre del 2010

NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA

Aquesta carta que ara llegeixo, guardada a la calaixera de casa, és la que llegia la meva besàvia en silenci, en aquesta alcova davant de la finestra.
Trencava la distància i la feia sentir a la vora dels seus dos fills, la llegia i rellegia mil i una vegades, comptant   paraules, punts, comes, i tot seguit tornar a començar.
De nou recordava  aquell dia que varen marxar, creuant el gran oceà en busca d'una millor vida.
Ella, des d'aquesta finestra amb la carta a les mans, anava sumant tardors sense la seva presència. No volia que fos cert el que la gent  li deia: que mai tornarien. 
Tot acaronant la carta percebia l'olor i li feia petons, mentre seguia esperant, mirant per la finestra. 

Publicat per montse a 10:55
Etiquetes de comentaris:

25 comentaris:

  1. Carme Rosanas15 d’octubre del 2010, a les 11:41

    M'agrada la teva història!

    ResponElimina
  2. Elfreelang15 d’octubre del 2010, a les 12:32

    Molt bo Montse!M'ha agradat que acaronés la carta percebent l'olor!

    ResponElimina
  3. McAbeu15 d’octubre del 2010, a les 12:57

    De vegades l'esperança és el que ens fa viure. Un relat molt maco!

    ResponElimina
  4. Garbí2415 d’octubre del 2010, a les 14:59

    Trist però molt cert en aquelles époques

    ResponElimina
  5. lolita lagarto15 d’octubre del 2010, a les 15:36

    Una història molt bonica i molt ben narrada, és clar que... amb l'àvia que tots sabem que tens (des de fa dos posts)... era previsible que t'ambientessis molt bé..haw haw
    un relat preciós!

    ResponElimina
  6. rits15 d’octubre del 2010, a les 18:04

    ostres, mira que a mi em ve la tristesa en llegir-la i en canvi per a tu en llegir-la s'esvaeix la tristesa per tornar al record.
    és preciós!!!

    ResponElimina
  7. ricderiure15 d’octubre del 2010, a les 19:39

    Molt bé!!
    `^_^´

    ResponElimina
  8. Carme15 d’octubre del 2010, a les 21:14

    Montse, com en tots els teus contes que hi ha nostàlgia del passat, a mi m'arriben a l'ànima, i m'interessa el final. Van tornar?

    ResponElimina
  9. fanal blau15 d’octubre del 2010, a les 22:54

    Si no van tornar, l'acompanyàven.
    M'agrada el teu relat, Montse. Molt.

    ResponElimina
  10. kweilan16 d’octubre del 2010, a les 0:03

    Nostàlgic i trist però molt bonic.

    ResponElimina
  11. Mortadel.la16 d’octubre del 2010, a les 9:50

    L'esperança és el que has descrit en el teu relat, Montse. M'agraden les persones que tenen esperança... Molt!M'agrada el teu relat.
    Parlant de Montse, has estat tu la que ha mirat la meva cadira? I és que l'enllaç em dóna error...
    Si és així gràcies i si no també! Ja conec un altre bloc que m'agrada i en vull tenir l'enllaç.
    Ara mateix ho faig.
    Bon dia!
    Anna

    ResponElimina
  12. Sergi16 d’octubre del 2010, a les 13:35

    Molt bon relat, i molt ben exposat. Més que trist, és un escrit melancòlic, i l'has sabut construir bé perquè ens arribi aquesta sensació.

    ResponElimina
  13. ◊ dissident ◊16 d’octubre del 2010, a les 14:04

    Molt ben exposada la melangia de tots aquells que esperen sense molta esperança...

    Salut, Montse!

    ResponElimina
  14. Anna16 d’octubre del 2010, a les 15:11

    La nostàlgia i l'enyor son sentiments ben tristos. Pobre noia, fa llàstima. M'ha agradat molt!

    ResponElimina
  15. joanfer16 d’octubre del 2010, a les 18:45

    Un relat preciós!

    ResponElimina
  16. Vicicle16 d’octubre del 2010, a les 20:09

    Aquesta història capta perfectament la intimitat, el recolliment i l'encís d'aquest meravellós quadre. Pura poesia. Enhorabona.

    ResponElimina
  17. La Senyoreta Reykjavík17 d’octubre del 2010, a les 10:47

    Montse, m'agrada molt...es respira malenconia en cada paraula i força i esperança...de vegades tan necessària, més que per a viure, per a sentir-se viu.

    ResponElimina
  18. sànset i utnoa18 d’octubre del 2010, a les 13:12

    El problema sempre rau en haver d'esperar massa. I mai sabem quan és "massa".

    *Sànset*

    ResponElimina
  19. lisebe20 d’octubre del 2010, a les 10:57

    Triste pero molt maca!!

    Preciosa, de veritat

    ResponElimina
  20. deomises21 d’octubre del 2010, a les 1:29

    L'amor (i l'esperança) d'una mare és infinit(a), oi?

    Preciós relat, montse (la que parla de cracks, essent-ho...)


    d.

    ResponElimina
  21. Barbollaire21 d’octubre del 2010, a les 15:18

    M'agrada moltíssim. És molt, molt bo, Montse!
    ;¬)

    ResponElimina
  22. Isabel22 d’octubre del 2010, a les 19:47

    És una història molt bonica.M'agrada la paraula alcova,tinc familia a La Manxa i la utilitzen normalment
    felicitats!!!

    ResponElimina
  23. home fosc23 d’octubre del 2010, a les 14:13

    M'ha inspirat nostàlgia i tristor, molt ben escrit el relat. Felictats!

    ResponElimina
  24. Rita24 d’octubre del 2010, a les 10:14

    M'ha agradat molt, Montse, un bon relat! :-)

    ResponElimina
  25. Alyebard4 de novembre del 2010, a les 13:40

    M'ha agradat!

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)