dijous, 22 de juliol del 2010

ME'N VAIG

Se'n va i deixa de penyora les sabates,
aquestes soles gastades
i acabades com la vida
són l'essència del record
i dels carrers que han trepitjat.
Les guardo en un racó,
per vèncer aquesta soledat
i mantenir-te viu
sense poder besar-te.

Publicat per montse a 21:37
Etiquetes de comentaris:

5 comentaris:

  1. Garbí2422 de juliol del 2010, a les 22:50

    De vegades cal posar mitges soles....per continuar caminant

    ResponElimina
  2. Elfreelang23 de juliol del 2010, a les 1:50

    Bon poema! bona imatge guardar les sabates per a guardar els records del camins

    ResponElimina
  3. lisebe23 de juliol del 2010, a les 11:35

    Realment preciósss!!!! i la imatge perfecte.

    Petonets maca

    ResponElimina
  4. sànset i utnoa23 de juliol del 2010, a les 13:14

    Jo, en aquest cas, aniria al sabater, a veure si hi pot fer alguna cosa...

    *Sànset*

    ResponElimina
  5. onatge2 d’agost del 2010, a les 15:24

    Unes sabates sense peus...
    Un camí sense companyia.
    Un record que és un
    quadre a la paret,
    però només veus el CLAU...

    De vegades només
    ens queda el record...

    Esdevenim lliure
    però amb les baules
    d'un temps passat...

    Una abraçada des del far.
    onatge

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)