EL POBLE ABANDONAT

Aquella colla de nois i noies es van conèixer al casal del barri. Fou allí on varen assabentar-se que es preparava una excursió al Pirineu.
Estaven entusiasmats amb els preparatius, mentre s'acostava el dia de partir.
Amb les motxilles carregades a l'espatlla van pujar al tren per fer nit al càmping més proper al començament de la ruta.
Tan bon punt va despuntar l'alba que ja eren dempeus. Desprès de prendre un lleuger esmorzar van iniciar aquell llarg camí costerut i dur, mentre la fresca de la matinada els colpejava la cara .
Quan feia 2 hores que caminaven assolien el primer cim i contemplant tota aquella serralada imponent, veuen que més enllà d'aquell turó pelat hi ha un poble, quan s'hi atansen senten uns lladrucs, un gos pelut, pigallat de blanc i negre, se'ls acosta i es disposa a seguir-los tot bellugant la cua.
S'adonen que el poble ja fa molt temps que és buit, troben la plaça i al costat l'església amb el seu campanar, orfe de campanes.
Continuen per un carreró amb un reguitzell de cases enganxades mitjançant arcades i voltes, teulats i bigues podrides caiguts sobre les eres, on creixien una munió de males herbes.
Una estranya sensació els acompanya i noten ulls invisibles que els fiten darrera de les fosques finestres esquinçades.
El soroll dels seus passos ressona sobre les pedres tot passant davant del cementiri amb un solitari xiprer.
El dia és clar, tan sols un núvol blanc sembla acomiadar-los mentre prenen el camí de tornada, tot pensant en els somnis i penúries dels que varen viure en aquest poble que ara, abandonat, dorm acompanyat pels seus turons.