dimecres, 11 de març de 2009

JA ÉS L' HORA

"Llàstima que sigui una nena ..."
Amb aquestes paraules vaig prendre consciència de la diferència de gènere.
Tot seguit continuaven dient: "Si padrí-vell encara visqués no acceptaria perdre el nom de la casa".
Això m'angoixava, i buscava la mirada amiga del meu avi per sentir-me segura.
Més endavant vaig resoldre aquest infortuni. "Em casaré amb un noi que porti el nom de la casa". Així és com desapareixia la por al rebesavi convertit en l'home del sac.
Anys més tard vaig marxar de l'escola del poble per anar a un col·legi més gran.
El primer dia de pati descobria que les noies no podíem jugar al futbol, llavors vaig fer una crida per fer un equip. Va ser tot un guany col·lectiu.

Fa tres dies es celebrar el dia de la dona treballadora i em pregunto com és possible que les dones encara estem lluny d'haver assolit una complerta igualtat, malgrat tots els avenços socials i culturals, i totes les barreres trencades una a una.
En aquest temps de crisi aquesta tasca és més feixuga i cal fer un esforç per unir les diferents veus, per caminar plegats amb força i manifestar que "ja és l'hora de canviar".



1 comentari:

  1. I quina raó que tens, Montse. Jo també me'n faig creus. Però, si segueixes la correspondència que en Xec Marquès i jo ens portem des de la meva "Tertúlia literària" crec que hi trobaràs algunes reflexions relacionades. Sembla mentida, però segueix sent (lamentablement) veritat que les dones seguim sent el gènere absolutament ignorat. La visió del món masculina és la que s'ha imposat i perdura, i el més greu: moltes dones han (hem -jo no me n'excloc) interioritzat aquesta visió. Això és el pitjor que li pot passar a la víctima, que interioritzi els valors del seu botxí. És allò de la síndrome d'Estocolm... Greu, molt greu.

    ResponElimina