dimecres, 10 de desembre de 2008

VIVÈNCIES

És així com ara, asseguda al banc del foc i observant al meu pare, els records em traslladen a moments viscuts durant la meva infància al costat del meu padrí (avi).
Miro per la finestra i veig els arbres amb les seves branques carregades de olives negres, i recordo la veu de padrí dient-me: "nena, sempre que vegis núvols allà a ponent vol dir que plourà, per això d'aquell lloc l'anomenem l'orinal del cel.”
Ara el gat se'm posa a la falda i recordo aquelles llargues tardes de pluja, jugant i acariciant-lo. Sento bordar un gos i al mirar-lo des de la finestra torno a somniar en aquell tren, que feia passar davant mateix de casa, per poder viatjar fàcilment.
Atio el foc i observo la porta, que està tancada, penso en aquells temps en que el fum intens ens obligava a tenir-la sempre oberta i el record d'aquell fred em travessa l'esquena.
Al carrer hi regna el silenci. Fa temps que va esvair-se aquella cridòria, que fèiem pels carrers. A la plaça ens hi passàvem la major part del dia, allà hi jugàvem, rèiem, ploràvem i berenàvem amb immenses llesques de pa sucat amb vi i sucre. També resta tancada la vella escola, on nens i nenes de diferents edats ens arraulíem, en els llargs dies d'hivern, al voltant de l'estufa.
Ara la feina de pagès s'ha mecanitzat, però encara recordo, els dos asseguts sota l'ombra del noguer, com contemplant aquella màquina que feia el treball de tot l'estiu, jo preguntava: “què farem ara sense feina?”, i la seva resposta fou: “tu mira i observa i te n'adonaràs que al camp, sempre hi ha coses a fer.” I des de llavors cada estiu el veia refent paret als marges dels camps.
Gràcies padrí, per ensenyar-me a conviure amb tot el que m'envolta, és així com ara gaudeixo, valoro i estimo aquest petit país.


"Cada cosa té la seua bellesa, però no tothom la pot veure."
CONFUCI



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada