Mirant aquesta nena, recordo la tieta asseguda al seu balancí. Sempre em deia que havia començat a treballar, quan tot just havia après a cordar-se les espardenyes. Això, segons ella, era normal en aquell temps. Els nens amb el seu treball contribuïen amb el benestar de la família; els seus jocs i crits al carrer eren substituïts per la fàbrica i pel soroll dels telers. Allí creixien, aprenien, s'enamoraven, tenien fills, envellien i només deixaven la colònia quan emmalaltien i la mort els cridava.
M'explicava, com moltes nits somniava que volava i coneixia un nou món, trencant la cadena de fer sempre el mateix. Recordava totes les lluites per canviar i adquirir consciencia de la seva posició, començant a fer-se preguntes, deixant de dir a tot sí senyor.
Totes aquestes històries llavors em sonaven velles i llunyanes, però ara amb tot el que està passant, se'm fan més noves i properes. I com si fos ahir, el seu record em transmet un missatge positiu i esperançador.
.JPG)
.JPG)
També tinc aquesta sensació, tot el passat se'm fa més proper, en el món laboral, a la història del país...
ResponEliminaabans esperàven que tinguessin dotze anys per què podessin treballar, ara han d'esperar-se fins als quaranta, amb sort i molta precarietat
ResponEliminaUn relat com sempre punyent i critic... Els horaris laborals d'aquelles èpoques eren molt durs... Com ho deuen ser ara en aquests països on fan treballar els nens.
ResponEliminaL'època a la que ens transporta el quadre no era gaire bona pels treballadors. Amb el temps hem aconseguit anar a millor, però n'hi ha que s'entesten en que tornem enrere, i ja veurem fins on ens faran arribar. Esperem que no a aquests extrems.
ResponEliminaFer treballar les criatures era el més normal del mon, per sort això ha canviat.
ResponEliminaJo vaig néixer en una colònia tèxtil, però només hi vaig viure nou anys...Realment eren llocs molt tancats, petits mons feudals, on hi havia uns pocs que menaven i la majoria deien:si senyor...En aquella època les nenes que treballaven a la fàbrica ja no eren tan petites, però les mares explicaven que treballaven quan en realitat tenien ganes de jugar, que era el què els tocava per l'edat.
ResponEliminaPetonets.
Sí que era petita quan va començar a treballar... veig totalment injust que els xiquets no tinguen temps per a jugar... Sort que ara no és així... qué dur eh! Quina vida de treball i sacrifici. Una prova més de què als majors els devem respecte i admiració...
ResponEliminael passat se'ns fa present i l'hem de tenir en compte ...encara hi ha molts llocs del món on treballa i s'explota a la xicalla
ResponEliminaEra una vida dura, eren temps durs. De ben menuts ja els tocava ajudar als de casa, tal com ho explica la tieta.
ResponEliminaAra ens sobta que les famílies d'alguns països del món posin a treballar els nens, és un cercle viciós ben difícil de trencar i qui ho pot fer mira cap a un altre costat.
ResponEliminaEns han ensenyat que la vida és lineal, però en realitat és circular. Les coses i les situacions es van repetint de forma cíclica. I el que semblava fill del passat retorna al present abans no arribi el futur.
ResponElimina