Oh que cansada estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra.
no la volem pel demà,
seduïts per l'esperança,
fem aquesta travessia
que ens fa visibles,
com una escletxa de llum,
per anar més enllà
i trencar silencis imposats,
malgrat l'espessa boira.
.JPG)
.JPG)
Aquest cop que no ens espanti el camí. No està ple de llum, però tampoc avancem a les fosques com fa un temps. Diguem que hi ha penombra, que ja és alguna cosa.
ResponEliminaSempre endavant......per boira que hi hagi al final sempre hi ha la llum.
ResponEliminaTambé penso que quan la boira s'erbargeix , el sol brilla més que mai...
ResponEliminaMalgrat la boira, cal caminar!
ResponEliminaVes per on, m'has fet venir al pensament Llach!
La boira s’acaba aixecant i deixant el camí clar. Endavant, que trobaren la llum
ResponEliminaPer més espessa que sigui, travessarem la boira feliços
ResponEliminamalgrat l'espesa boira .....i tant!
ResponEliminaLa boira és doblement bella.
ResponEliminaUna, perque ho és ella mateixa.
dues, perque quan escampa la lluisor del paisatge que apareix ens infon alegria.
M'afegeixo al cpmentari lluislaquès: que tinguem sort!