Ahir, em sentia engabiada, incompresa i plena de menyspreu.
Avui, contemplant aquest horitzó de llibertat, em ve a la memòria les sàvies paraules de l'avi, quan deia que "marxar és la solució per a deixar de fugir" amb el so del seu xiuxiueig, començo a fer via.
Demà, tal vegada amb el pas dels anys, descobreixis que em necessites i valoris tot el que et vaig donar.
Plou, em sento xop
Fa 4 hores
I quan ho descobreixen, segurament és massa tard...
ResponEliminaM'agrada.
Salut!
I a les hores ja no hi ha marxa enrrere.
ResponEliminaSerà massa tard, o potser ja és massa tard per arreglar les coses... ;)
ResponEliminaSegur que començarà a descobrir-ho, però ella tb descobrirà tot el que té per endavant. Moltíssim!!!
ResponEliminaÉs que els els avis són un pou de saber...Fer via horitzons enllà, per sentir-te lliure...I és possible que a algú que es queda, els records li retreguin com es va equivocar.
ResponEliminaPetonets de bona nit.
Una fugida endavant que, en aquest cas, és un pas cap a l'alliberament!
ResponEliminaM'encanta l'expressió "fer via". Ben trobat
ResponEliminaAquesta frase final està a cavall del retret i l'esperança, no sé quina és pitjor de les dues en aquest cas.
ResponEliminaDoncs sí, en dissortat té tota la raó... De vegades el temps juga en contra dels cagadubtes...
ResponEliminad.
Potser en haver marxat deixarà d'importar-li si la necessitava, o si la valorava com calia... L'horitzó sempre està al davant, mai al darrere. Bon relat!
ResponEliminaMarxar amb la vista en el passat...
ResponEliminares de cadavers ni abandonaments (ben físics i literals)? es el desert! es inevitable!
ResponEliminabravo pel teu avi i pel que escrius!
ResponEliminaEndevant! Hi ha coses (i persones) que més val deixar enrere.
ResponEliminaUn relat trist.... m'agrada això de que marxar és la solució per deixar de fugir...no ho havia pensat mai i crec que és una bona pensada!
ResponEliminacomences a fer via... emmmm!
ResponElimina