diumenge, 19 de febrer de 2012

LA POSTAL

Als Pallars, a finals del segle dinou i principis del vint, hi havia molta misèria i molts joves van deixar família i poble, per anar-se'n a Amèrica creuant el gran oceà en busca d'unes condicions de vida millors.
Els meus besavis també havien viscut el dolor d'aquesta separació, quan dos fills de només divuit anys van decidir marxar.
No sé com expressar l'emoció intensa que debian sentir, quan rebien aquestes cartes postals que era l'únic mitjà de comunicació que tenien. Per a ells ho era tot, me'ls imagino com la retenien entre les mans i l'acariciaven, cada paraula era un trosset dels seus pensaments, que els hi donava esperança i ànims. La guardaven en un calaixet per poder-la rellegir i sentir-se a prop seu.
Penso que aquesta postal reté el bes i la carícia llunyana.

9 comentaris:

  1. Quina emoció que m'has fet arribar, Montse! Buf!

    Que difícil que devia ser tot plegat, oi?

    ResponElimina
  2. Segur que era més emocionant i entranyable de rebre un correu electrònic.
    Ara amb l'Skype ens podem veure i parlar d'un continent a l'altre en directe ... però el paper escrit a mà té més sentiment.

    Bon dia Montse.

    ResponElimina
  3. i la quantitat de gent que mai més va escriure res. separacions tristes i de vegades necessàries. uns varen trobar fortuna, altres misèria.

    ResponElimina
  4. I tant, retenen i acosten els que estimem.

    ResponElimina
  5. Pell de gallina, Montse. Anava a fer un comentari en línia amb el del Pere: els "exiliats" d'avui som uns privilegiats (justament avui he explicat a ma mare com instal.lar Skype; ens ha encantat poder parlar veient-nos les cares :)

    Un post molt emotiu.

    ResponElimina
  6. La reté, MONTSE. Molt emocionant. Un petó.

    ResponElimina
  7. Quina llàstima que s'hagi perdut l'hàbit d'enviar cartes i postals, tenien un no-sé-què de romàntic que s'ha perdut amb els mails... l'emoció, l'espera de la resposta, la il·lusió de veure el teu nom en un sobre i de girar-lo per comprovar el remitent. Quin post més bonic i evocador, mmmm

    ResponElimina
  8. Montse, m'has fet ben emocionar amb aquesta postal i les teves paraules. Ara, res semblant al que deurien sentir els teus besavis cada cop que rebien una carta postal d'aquestes. Havia de ser festa grossa, havia de ser dia de riures i plors. I encara més en una terra tan dura i aspra com la del Pallars...

    Preciós Montse, preciós!!!

    ResponElimina
  9. M'has fet recordar com l'àvia obria el calaix i rellegia cartes i postals, com si tenir en la mà aquell bocí de paper fes perceptible la persona que l'enviava. I és que hi va haver un temps on viatjar era gairebé sinònim de no tornar mai més. Moments molt durs que ens evoques en aquest apunt.

    ResponElimina