Avui, desprès de molt temps, noves vides trepitgen aquesta desfeta i queden sorpresos de tanta quietud i solitud. Anaven caminant, quan de sobte enmig d'aquest gran terraplè de deixalles, descobreixen aquesta fotografia, sota la seva pols apareix aquesta riquesa de color, llum i vida, que els deixa bocabadats i els encurioseix aquesta parada plena de flors, llibres i l'alegria de la gent.
Fins llavors ignoraven, que anys enrere allí hi havia existit vida. Ara volien descobrir el per què de tot plegat? Qui eren, que feien?
Tenien la sensació que aquest paisatge amagava el secret de tota la gent diversa i errant que l'havia habitat.
.JPG)
.JPG)
Millor que a la posteritat hi passi alguna cosa bona. ;-)
ResponEliminaBon relat
ui bon relat montse però un pèl inquietant...
ResponEliminaDes d'aquest punt de vista que tuens dónes... creieu que ho endevinarien? No sabrien pas què coi significava tot allò, però la vida i l'alegria i el color d'aquest dia potse r els faria pensar que sempre estàvem de festa, que la vida era així, lluminosa com un dia de Sant Jordi.
ResponEliminaEn els moments folls
ResponEliminaquan tot sembla que pereixi
el núvol obre la boca
i la llum retorna.
.............. Anton.
be....molt ben trobat, però esperem no veure-ho
ResponEliminaUn cop la raça humana hagi desaparegut, coses com aquesta seran les que tristament es perdran. Com aquesta, i el vídeo de l'entrada de Pepe a Alves, per exemple.
ResponEliminaAlmenys la foto és ben bonica i parla de coses bones. Delicada reflexió.
ResponEliminaUna encertada visió d'un futur que ens ha de fer reflexionar per tractar de que mai no arribe.
ResponEliminaSembla una espècie de 'Mecanoscrit del Segon Origen', amb respecte cap a Pedrolo (perdó per la gosadia...)
ResponEliminad.