Fèrtil, feliç, afirmatiu, il·luminat. Quanta vida.
Dies de joventut rics d'acció d'anhels, projectes, somnis. Aquest gust per les coses petites, festes majors, aquell dringà de copes plenes de vi i la passió que m'empenyia cap algú.
Recordo aquella roca on m'asseia les llargues nits d'estiu tot contemplant la nit estrellada fins a altes hores del matí quan tot gairebé dormia excepte el cant dels ocells; i en aquell silenci feia volar l' imaginació i estranys poders feien canviar els costums i emprendre reformes radicals.
L'estiu temps de sega, el verd de la primavera ara és de color groc, tot queda sec i et recorda l'olor a pols de blat. De sobte se't revela aquella cançó d'estiu que tenies oblidada i es barreja amb la cançó d' aquest estiu, i mentre sona recordes aquelles ressaques plenes de sentiments.
És el silenci
Fa 1 hora
.JPG)
.JPG)
continuo des del meu prisma particular:
ResponEliminaOlors estrangeres es barrejaven entre les cases de tela dels intrèpids viatjants del continent. El sol, radiant, esquivant les copes dels arbres arribava fins a l'última engruna de terra. Mentrestant, em tumbava al marge del riu tot esperant que aquell diminut arbre estigues a vessar d'aigua. Movia la mangera i li cantava una cançó. Cada arbre tenia la seva i el meu preferit era el Simon, i cada dia donava voltes al seu tronc esquifit amb la Miss Robinson tararejant pel cap.
Després, entrava al bar, una mirada còmplice amb qui estava darrera la càmara, i en tres segons una bossa de fritos a les mans, mentre el Johnny Cash posava el ritme...
Somnis d'estiu que no es poden dissociar del pòsit particular a partir del qual sommiàvem.
Des de l'altre costat de l'aigua seguia amb la mirada els zig-zags de l'espiadimonis que no acabava de trobar un territori sòlid on posar-se. Feia estona que tenia gust de ranci a la boca i vaig buidar la resta de fritos al corrent, mentre els meus ulls seguien aquell improvisat exèrcit de petits vaixells que es perdien riu avall en un moment, evitant els accidents dels petits troncs i entre les pedres. "No era just, no tenia cap sentit", i amb els ulls clavats al curs de l'aigua se m'acudia que la vida era encara molt més cruel del que havia sospitat; l'armonia d'aquella natura microcòsmica que es desplegava davant meu, pura arrogància. El Déu en què molts creien havia de ser un cínic, ens regalava miratges de bellesa i quan menys ens ho esperàvem deixava que ens rebentessin a la cara, després es feia un tip de riure amb la seva boca de gegant. Les rialles d'aquell monstre ho omplien tot i em feia mal el món i el seu sarcasme. Se l'havia endut, just feia un moment, i fora tot restava com si res, l'aigua seguia esmunyint-se riu avall i l'espiadimonis cercava el seu territori sòlid i segur, ignorant el mal, l'insuportable dolor que em posseïa.
ResponElimina