diumenge, 16 de novembre del 2008

QUÈ FER

Aquell segon dia al despertar-te deies: "Un altre cop a l'escola, a què fer?"
En el transcurs d'aquests anys d'aprenentatge, tot són preguntes, i aquest afany de saber qui sóc, que vull i com ho faig?, se'ns transforma en qui som, que volem i com ho fem.
Cal escoltar, mirar, pensar i aprendre per poder ajudar i gaudir dels projectes col·lectius. I qualsevol dia ja sigui de festa i victòria, o de derrota i tristesa tornaràs a sentir l'infant que vas ser, i altre cop diràs: què fer?
Et desitgem molta sort, i que en el teu què fer diari es facin realitat tots els somnis.

SALUT i PER MOLTS ANYS.

"Els impossibles d'avui seran possibles demà"
Konstantin Tsiolkousky

Publicat per montse a 0:02

1 comentari:

  1. lluís18 de novembre del 2008, a les 2:28

    Respondré en boca d'una persona que vosaltres em vareu presentar fa molts anys, de petit, molt encertadament perquè des d'aleshores que no m'ha descepcionat a l'escoltar-lo.

    Perquè els somnis poden ser realitats que afloren si els sabem desxifrar i quedar-nos amb l'essencial de cada un d'ells.

    L'OFICI QUE MÉS M'AGRAGRADA

    Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,
    mireu l'ésser fuster:
    -serra que serraràs
    i els taulons fan a miques,
    i de cada suada deu finestres ja han tret.
    Gronxada d'encenalls, et munten una taula;
    si ho vols, d'una nouera te'n faran un cobert.
    I caminen de pla-
    damunt les serradures de color de mantega.

    I els manyans oh, els manyans!
    De picar mai no es cansen:
    pica que picaràs i s'embruten els dits;
    però fan unes reixes i uns balcons que m'encanten
    i els galls de les teulades
    que vigilen de nits.
    I són homes cepats
    com els qui més treballin.

    ¿I al dic? Oh, els calafats!
    Tot el Port se n'enjoia
    car piquen amb ressò
    i es diu si neix un peix a cada cop que donen
    -un peix cua daurada, blau d'escata pertot.
    Penjats de la coberta, tot el vaixells enronden:
    veiéssiu les gavines
    com els duen claror.

    I encara hi ha un ofici
    que és ofici de festa - el pintor de parets:
    si no canten abans, no et fan una sanefa,
    si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:
    un pis que hom veu al sostre
    que el feien i cantaven:
    tots porten bata llarga
    de colors a pleret.

    I encara més
    si us deia l'ofici de paleta:
    de paleta que en sap
    i basteix d'aixoplucs.
    El mateix fan un porxo com una xemeneia
    -si ho volen
    sense escales
    pugen al capdamunt;
    fan també balconades que hom veu la mar de lluny
    -els finestrals que esguarden tota la serralada,
    i els capitells
    i els sòcols
    i les voltes de punt.
    Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
    Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!

    Joan Salvat-Papasseit

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)