Degut aquesta maleïda crisi, ja fa
dies que vius una vida retallada i en precari equilibri.No saps per què t'obliguen a jugar una partida amb les cartes marcades.
Crides desesperadament que algú vingui a defensar-te per no perdre.
Dins del cotxe sona l'himne de “Mai caminaràs sol” i tornes a confiar en la vida que et regala una espurna d'il·lusió que creies ja perduda.
A vegades, i malgrat tot, un món millor és possible.
N'estic convençuda, Montse! Sort que com diu la cançó no caminem sols :)
ResponEliminaEns cal molt poc per passar d'un estat a l'altre, en un segon una gran il·lusió. El problema és que el procés invers també és molt comú...
ResponEliminaun món millor segur que hi ha de ser, perquè pitjor quasi que no hi pot anar...
ResponEliminaSempre
ResponEliminaperò hauríem de descobrir-lo aviat
es comença a fer tard...
I tant que és possible, i si es pot canviar de cartes encara millor.
ResponEliminaTambé estic convençuda que un món millor és possible...Però de vegades has de cridar molt fort perquè algú et doni un cop de mà...
ResponEliminaVisca l'esperança, Montse... possible segur que ho és, però s embla que no ens n'acabem de sortir!
ResponEliminaA veure si caminant acompanyats...
trencarem la baralla! prou de jugar amb cartes marcades! bona aportació i amb crítica! molt bon relat!
ResponEliminaUn relat d´esperança, perquè si és possible que sigui millor i ho sabem.
ResponEliminaAferradetes!
Mai com ara necessitem ser positius abans de que tot se'n vagi en orris
ResponEliminaBon Nadal Montse!
Uuau Montse,
ResponEliminaquina força en tant poques paraules!
Un final fantàstic, obert a l'esperança. Això és el darrer que s'ha de perdre.
ResponElimina;-)